Sixena: motius per anar al Tribunal Constitucional
Aquests dies s’està parlant molt de la sentència del Tribunal Suprem que disposa el retorn a l’Aragó de les pintures de la sala capitular de Sixena, obres que es troben des de fa quasi noranta anys a Catalunya. Tothom es planteja què cal fer, i el president de la Generalitat de Catalunya respon que caldrà acatar el que acordin els tribunals, però alhora vol evitar que les pintures prenguin mal. Hi ha veus solvents de l’àmbit museístic internacional, alarmades, que consideren impossible el trasllat de les pintures sense que es deteriorin. Comparteixo aquests punts de vista, però tot fa pensar que no seran suficients per frenar el trasllat. El cert és que els tribunals aragonesos faran el possible per no aturar l’execució, i més encara actuaran les autoritats aragoneses, les quals, sigui dit de passada, no estan en condicions d’assegurar unes condicions correctes del monestir de Sixena per no perjudicar les pintures.
Òbviament, a l’errònia sentència del Tribunal Suprem li ha mancat sensibilitat jurídica per admetre el que va reconèixer la sentència del Tribunal Constitucional de 18 de gener del 2012: que la competència de l’Aragó sobre els béns procedents de Sixena entrava en col·lisió amb la competència pròpia de la Generalitat de Catalunya pel que fa a la preservació del patrimoni que es troba dins el territori català. El Tribunal Constitucional determinà que aquests béns de Sixena estaven sotmesos a l’administració pública museística catalana. I això que reconeixia l’alt tribunal encara té més rellevància pel fet que el MNAC és un consorci públic, participat per l’Estat, que custodia la col·lecció d’art romànic mural més important del món.
Les institucions aragoneses han plantejat el litigi com una qüestió política. En aquest enfocament, la reflexió jurídica ha fracassat, malgrat els intents de la Generalitat per centrar-se en les qüestions de dret. Davant aquestes circumstàncies, què s’ha de fer?, què es pot fer? La meva resposta és clara: al meu entendre, l’únic camí és interposar un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional. Per bé que pot sortir malament, és l’única via de què disposem si no volem que abans de Nadal les pintures arribin triomfalment a l’Aragó. Anar al Tribunal Constitucional està totalment justificat, ja que considero que els tribunals que han enjudiciat aquest litigi de les pintures han infringit el que disposa l’article 24 de la Constitució perquè han posat la Generalitat en una situació d’indefensió clara.
El plet va ser una acció reivindicativa interposada pel govern de l’Aragó contra el MNAC. L’Administració aragonesa va actuar en nom de les monges, d’acord amb uns poders dubtosos. La demanda reclamava al MNAC les pintures, tot considerant que el museu les tenia com a precarista, és a dir, sense títol. Ateses aquestes circumstàncies, la Generalitat de Catalunya va comparèixer –com a tercer amb un interès directe– per defensar que era ella, i no el MNAC, qui tenia la possessió legal de les pintures, sens perjudici que la Generalitat mateixa les exposés en un museu de la seva competència. La Generalitat va al·legar que no podia considerar-se que les institucions catalanes fossin precaristes, sense títol, ja que el 17 de desembre del 1992 les monges de Sixena havien constituït un dipòsit a favor de la Generalitat per tal que aquesta exposés les pintures indefinidament. Això significava transformar el dipòsit en un comodat, és a dir, lligar el dipòsit a una finalitat concreta, en aquest cas a la museística, fet que implicava que els béns es poguessin retenir mentre durés aquesta finalitat.
Això és, precisament, el que la Generalitat va voler acreditar, qüestió que hauria pogut canviar radicalment el curs del litigi, però resulta que els tribunals van denegar sistemàticament que la Generalitat aportés a les actuacions judicials el seu títol de dipòsit (comodat). Ni tampoc acceptaren els documents probatoris de l’activitat museística.
Davant aquesta evident indefensió, la Generalitat no té cap altre camí que seguir la via del Tribunal Constitucional. Aquest tribunal pot negar-se a admetre el recurs, com ha fet en el litigi de les peces del museu de Lleida, però en aquell cas hi havia una altra correlació de forces dins el TC. Certament, en el supòsit que la tramitació del recurs davant el Tribunal Constitucional prosperés, això no significaria la suspensió de la sentència del Tribunal Suprem, però aquí sí que hi hauria un bon argumentari legal per frenar el trasllat de les pintures i paralitzar l’execució de la sentència. Seria comprensible l’argument que les pintures no poden anar d’aquí cap allà mentre hi hagi un tribunal que enjudicia el conflicte.
Xavier Muñoz Puiggròs ha estat advocat de la Generalitat en el conflicte de Sixena.