Sixena: les altres cares de la injustícia
Les pintures murals de Sixena es van salvar la tardor del 1936 després d’un vàndal intent de destrucció per part d’una columna anarquista. Les van rescatar tècnics catalans amb l’ajut de gent del poble, amb l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol al capdavant. Gudiol treballava per al Servei de Monuments de la Generalitat i havia aconseguit finançament per a l’operació directament del conseller Ventura Gassol, saltant-se el criteri del seu cap, Jeroni Martorell, que havia anul·lat les operacions a la Franja de l’Aragó perquè a l’inici de la guerra dos joves col·laboradors del Servei havien estat assassinats per les milícies llibertàries.
Amb la tècnica de l’strappo, l’operació va reeixir i les pintures van ser traslladades a Barcelona, on des del 1961 s’exposen a l’actual MNAC. Abans, en acabar la guerra, la tasca de Gudiol li va ser premiada pel franquisme amb la retirada del títol d’arquitecte i un primer exili a França i als EUA, on havia estudiat de jove i on va fer de professor universitari. En tornar, seguint l’exemple de la Frick Library de Nova York, va fundar l’Institut Amatller d’Art Hispànic –a la casa Amatller del passeig de Gràcia–, on va restaurar –i en va completar parts malmeses– les pintures de Sixena, joia del Romànic.
¿Ha donat mai les gràcies el govern de l’Aragó d’aquell salvament històric? No. El que ha fet ha estat aprofitar hàbilment una indefinició de la propietat per, via Església, guanyar-ne la titularitat i reclamar-les. Què hauria passat si durant la guerra no s’hagués actuat amb la celeritat i la qualitat tècnica –pels estàndards de l’època– amb què va actuar Gudiol? ¿Hi ha hagut cap reparació històrica per aquell esforç? Al contrari, el MNAC i el govern català fa anys que han hagut de sotmetre’s a un setge judicial i polític per haver fet el que tocava: salvar, conservar, estudiar i exposar les pintures murals en un dels grans museus mundials del Romànic. ¿Algú creu que si l’operació l’hagués liderat el ministeri de Cultura i les pintures haguessin anat a parar a un gran museu de Madrid s’hauria produït la reclamació aragonesa?
És curiós que l’Aragó actuï com si el MNAC no fos el museu espanyol de referència en l’art romànic. Dins de l’Estat, és el millor on poden estar les pintures. Arriscar-se a malmetre-les amb el trasllat és una irresponsabilitat cultural. El MNAC hauria de declinar assumir-la, fent objecció de consciència des de l’ètica professional. Políticament, el govern català hauria de posar per sobre de tot la preservació del patrimoni que té en custòdia. És el que han fet les institucions catalanes durant gairebé un segle. No es poden posar recursos i diners per a una acció que vagi en contra del patrimoni.
Hi ha, a més, un element secular rellevant que l’Aragó també sembla voler ignorar des d'una mena d'atàvica gelosia de família. A finals del segle XII, quan es va pintar la sala capitular del reial monestir de Santa Maria de Sixena, Catalunya i Aragó ja estaven units sota la mateixa corona. El primer rei comú va ser Alfons el Cast (1157-1196), fill del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i de la infanta Peronella d’Aragó. El rei Alfons està enterrat a Poblet. Les pintures de Sixena precisament es van iniciar l’any de la seva mort, el 1196. Que estiguin a Barcelona té també un sentit històric, igual com a la capital catalana hi ha l’Arxiu de la Corona d’Aragó (tot i que en aquest cas el nom no fa ben bé la cosa: la immensa majoria de documents són de la Casa Reial de Barcelona; els papers aragonesos els van cremar les tropes napoleòniques. De fet, el mateix Alfons el Cast va ser qui el 1194 va encarregar una compilació documental al jurista i degà de la seu de Barcelona Ramon de Caldes: el Liber feudorum maior, amb un miler de documents, conjunt que està en l’origen de l’Arxiu de la Corona d’Aragó).
En fi, les pintures de Sixena poden ser vistes com un botí a recuperar o com un lligam a preservar i enfortir. Tristament, està clara quina és la visió de les autoritats aragoneses. Catalunya i el MNAC durant anys han fet molt ben feta la seva feina patrimonial. Ningú els pot demanar ara que la desfacin i la malmetin. No és de justícia.