Que sigui cada dia

Si fa no fa, cada any es publiquen al voltant de set mil llibres en llengua catalana. Això vol dir que cada dia prop de vint novetats passen de la impremta al magatzem de la distribuïdora, i des d’aquesta malden per trobar el seu espai a les llibreries, amb l’horitzó ideal d’aconseguir un lloc ben visible al taulell, la taula de recomanats o a l’aparador. Aquests mateixos llibres són els que competiran per aparèixer, també, als suplements de cultura i a les revistes (cada dia més poques, un tema delicat que tard o d’hora haurem d’encarar…) que tracten la literatura com el que ha de ser: una cosa viva sobre la qual paga la pena discutir. No fa gaire, Clàudia Darder es feia ressò de la “tirania de les novetats” que “ofega el sector editorial” en un reportatge en aquest mateix mitjà. Per si amb això no bastàs, a més, ara ve Sant Jordi, i les places i els carrers del país s’ompliran d’escriptors i traductors signant els seus darrers llibres, a l’espera que finalment arribin al seu destí ideal: les mans dels lectors. Amb una mica de sort, es mantendrà la tendència i un poc més d’un 50% dels llibres adquirits serà en català. És aquest, però, un model sostenible? És bo, que la salut d’un ecosistema tan atomitzat, fràgil i amb mil i una especificitats com és el literari depengui tant de les vendes d’un sol dia a l’any?

No conec ningú que es dediqui al món del llibre, des d’editors i llibreters fins als escriptors, passant pels distribuïdors, els correctors, etc., que malgrat la crítica defensi que Sant Jordi s’hagi de deixar de celebrar. És evident que aquesta diada ens singularitza com a cultura i ens recorda que els llibres, la literatura, són una forma possible d’amor. El seu desplegament en l’imaginari col·lectiu, sobretot al Principat però de cada vegada més arrelat arreu dels Països Catalans, amb el petit boom de Sant Jordi a Palma com a feliç exemple, fa que durant les setmanes prèvies visquem una anhelada anormalitat: que les televisions, els diaris i les ràdios parlin de llibres de la mateixa manera que també parlen d’esports, de política o de cuina. Els escriptors tenim un petit pic de feina que implica actes literaris, presentacions i signatures ja no només dia 23, sinó les jornades prèvies al gran dia. Totes les baules de la cadena de valor del món del llibre feim mans i mànigues per garantir que els esforços de tot l’any (d’anys, en el cas dels autors) tenguin la seva recompensa. Marcam un dia al calendari i hi apostam. Hi ha manera, però, de superar aquest “o tot o res”?

Pens que, amb totes les seves mancances i alguna perversió, la diada de Sant Jordi és un dels dies més meravellosos de l’any pel que té de fita cultural i col·lectiva; l’autoestima lingüística, l’amor per la cultura i la lectura i la passió en majúscules surten al carrer. No pagaria la pena que això duràs més que un dia? Perquè Sant Jordi tengui encara més sentit, cal que sigui Sant Jordi més dies a l’any. Millor: que sigui cada dia.