Sentit d’estat

És època de pactes pressupostaris i podria dir-se que amb ells s’ha entrat en un període d’estabilitat. Encara que aquest acord estatal sigui només el segon de la legislatura, la comparació amb la turbulència anterior fa que la idea d'estabilitat, com una nova dinàmica, no deixi de tenir sentit i provoqui una sensació d’aire fresc. El primer govern de Sánchez, el que va sorgir de la moció de censura a Rajoy, va anticipar eleccions a causa de la no aprovació d’uns nous comptes. Les pròrrogues pressupostàries corrien el perill de convertir-se en una dinàmica habitual en la política espanyola. Una evidència, una més, de la greu crisi institucional en què s'estava endinsant l'Estat.

 La responsabilitat davant la crisi provocada per la pandèmia i l’oportunitat d’administrar els quantiosos fons europeus que es posaran en circulació ha portat una certa tranquil·litat al panorama actual. Uns segons pressupostos en el termini adequat fan aflorar, juntament amb la d’estabilitat, la idea de la consolidació d’un bloc de govern. Es pot dir, i no és una ironia de la història, sinó un fet constatable, que Unides-Podem, ERC, EH Bildu i altres grups d’esquerra perifèrica, en aquests moments, demostren tenir més sentit d’estat que la dreta espanyolista. En el llistat de protagonistes no faig esment al PSOE, al PNB i a altres forces nacionalistes, per una qüestió de perfils i per fer aflorar contradiccions i remarcar el fet. Encara que, efectivament, mereixen la mateixa consideració. I això no és perquè tot just hagin votat a favor d’un pressupostos, sinó perquè tots, de manera sistemàtica, en la cambra de representació del Congrés de Diputats, són capaços d’arribar a acords. Cosa que a la dreta espanyolista, que fa temps ha exclòs del seu vocabulari la paraula 'diàleg', no li passa ni pel cap. 

Si el senyor Antonio Cánovas del Castillo aixecàs el cap, no entendria res. I és que la 'unitat d’Espanya', el gran lema de la dreta, poc té a veure amb tenir sentit d’estat, més aviat al contrari. És més, podria dir-se, en relació amb el tema, que la tan cloquejada 'unitat espanyola' no passa de ser un oxímoron. Per això, totes les irreverències que es puguin deixar anar sobre la matèria no tenen més valor moral que el que pugui tenir una injúria a la corona a Bèlgica. De passada, cal recordar que encara continua vigent l’anomenada 'llei mordassa', aquella que va ser considerada per l’ONU com un perill per als drets fonamentals dels ciutadans. Tots els partits del bloc de govern, més o menys, han expressat la necessitat de derogar-la, però no arriba. Possiblement aquest fet sigui un bon exemple per entendre que compartir el sentit d’estat no prefigura compartir una mateixa idea d’estat. No treu importància a l’assumpte, tot al contrari. Pactes entre diferents.

En aquest conglomerat de govern la part central l’ocupa el PSOE, en condició de força més votada. S'ha de dir que aquest partit s’ha sabut adaptar millor al postbipartidisme que la seva parella de ball conservadora de durant la Transició. I no li ha estat fàcil, atesa la posició refractària d'alguns dels seus barons i antics dirigents. Des d'aquell primer intent de coalició “amb destinació enlloc” amb Ciutadans ara hi hagut un camí amb no poques vel·leïtats de mirades a la dreta. No obstant això, la fotografia d'unitat del darrer congrés federal de València podria interpretar-se com una confirmació de la línia d’aliances portada fins ara pel govern com l'única possible en les actuals circumstàncies. Es veurà si s'ha de pagar cap preu.

El partit socialista, en certa manera, actua com un partit dinàstic, si em permeten una utilització anhistòrica del terme. Està condicionat per un compromís profund amb la corona i per una relació especial amb l''establishment' econòmic sorgit durant la Transició, el qual ells mateixos van ajudar a crear i consolidar. I si a això s'hi suma una extensa vocació centralista, provinent de la seva antiga ànima jacobina, la imatge que es percep de la relació amb la resta de partits del conglomerat de govern és d'un estira-i-arronsa constant, en el qual els socialistes es converteixen en la part que alenteix l'acció.

Possiblement sigui així. L’exemple la no derogació de la 'llei mordassa', o d’altres mesures que s’estan retardant, ens situa en aquesta possible dimensió. Però el més important és que de manera més o menys agosarada, tots esperen que aquestes mesures acabin duent-se a terme. Consciència col·lectiva de bloc de govern, com a garantia d'estabilitat. Procés en el qual el com i el què, per igual, adquireixen valor substantiu.

Dins aquesta dinàmica entre grups, en contraposició al qualificatiu d’esquerra 'dinàstica', podríem parlar d’esquerra 'republicana' i, també, de nacionalisme perifèric, en referència als altres socis del bloc governamental. Que serien els que actuarien com a elements més rompedors, encara que 'ma non troppo'. Uns i altres estan 'condemnats' a entendre's, no solament per una qüestió numèrica, també per complicitats teixides amb els temps. Entendre's fins al punt d'haver de posar-se d'acord en temes en els quals les respectives posicions actuals semblen irreconciliables. La raó d'estat com a acció positiva, no com a subterfugi del que és inconfessable.

És altament significatiu que Unides-Podem, ERC i HB Bildu (també el PNB i altres), tres partits que aposten clarament pel dret a decidir, estiguin actuant com a veritables agents d'estabilitat a l’Estat. Tres partits injuriats i perseguits per l’aparell judicial i mediàtic de l’'estat profund' que davant les provocacions transmeten racionalitat i coherència. Aquesta mateixa setmana ERC ha donat suport als comptes de l’Estat, reivindicant l’èxit de la quota audiovisual per les llengües oficials, i amb els Comuns han arribat a un acord amb el pressupostos de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. I, immediatament, el Tribunal Suprem ha ratificat la sentència que imposava el 25% de castellà a les escoles catalanes. La imatge que val més que mil paraules.

Celestí Alomar és geògraf