El sensellarisme, el símptoma d’un fracàs col·lectiu
A Mallorca, el sensellarisme ha deixat de ser un fenomen marginal per esdevenir un símptoma estructural d’un fracàs col·lectiu. Als marges de les autopistes, sota els ponts de la via de cintura, en solars buits i en racons quasi invisibles de Palma, es multipliquen les tendes de campanya, les xaboles fetes de plàstics i fustes, i les autocaravanes que són, en realitat, una altra cara de la mateixa precarietat. I, tanmateix, les administracions públiques continuen actuant com si tot plegat no hi fos o com si fos una anècdota. No saben quants assentaments hi ha, ni quantes persones hi viuen, ni en quines condicions, ni quines necessitats tenen. I si no se sap, no existeix i no s’hi poden donar solucions. No saber és, massa sovint, un mecanisme de defensa institucional.
Aquesta situació no és fruit d’una elecció vital sinó d’un sistema que expulsa. La pràctica totalitat de les persones que malviuen en tendes o caravanes voldrien una casa. I, de fet, en reprodueixen l’esquema tant com poden per mantenir una mínima dignitat.
L’arrel del problema està en el fet que a les Illes l’habitatge s’ha convertit en un bé de luxe. El mercat fa anys que va perdre tota connexió amb els ingressos reals de la població. Fins i tot persones amb feina estable no poden accedir a un lloguer a Mallorca –i encara menys a Eivissa. El cost de viure s’ha desenganxat de la vida real. Hi ha doblers i habitatge per a uns, però no per a altres, els més vulnerables.
La darrera radiografia publicada per l’Institut Mallorquí d’Afers Socials, corresponent al 2023, ja advertia d’un augment del 112% de persones sense llar entre 2019 i 2023. Però aquelles xifres eren insuficients, parcials, mal comptades i ara ja han quedat ben antigues. La realitat que avui s’amaga rere els talussos de les carreteres i dins les caravanes és molt més gran i greu del que indiquen les estadístiques oficials. I, sense dades, no hi ha política possible.
Per això, la primera exigència a les administracions hauria de ser tan elemental com saber què està passant. Cal un recompte rigorós i periòdic que permeti entendre quantes persones viuen en assentaments improvisats, en quines condicions ho fan, quins problemes de salut tenen, quines són les seves necessitats reals. Només així es pot dissenyar una resposta pública que no sigui un pegat.
La solució al problema de l’habitatge no és –ho sabem de sobres– construir més. La solució és planificar, regular i posar límits a un model que ha convertit la casa en especulació, i la vida, per a molts, en una qüestió de dura supervivència. Però mentre aquest debat continua encallat, el mínim exigible és mirar de cara aquestes persones i reconèixer que existeixen. I que tenen dret, com tothom, a un habitatge digne. Ignorar-los no els fa desaparèixer, només ens fa més petits com a societat.