Sense mare

Créixer sense l’amor maternal és una ferida que, com tots sabem, deixa un senyal per sempre. Se n’han ocupat a bastament la literatura i l’audiovisual, i la casualitat ha volgut que, en els mateixos dies, m’hi hagi aproximat des de dues perspectives diferents i complementàries.

Hal y Harper (Movistar) és una sèrie sobre dos germans –noi i noia– que van perdre la mare quan eren molt petits. La història, a banda de comptar amb bones interpretacions a càrrec de Lili Reinhart, Cooper Raiff i el gran Mark Ruffalo fent de pare, està narrada amb habilitat i originalitat.

El pas a l’edat adulta dels dos germans coincideix amb l’anunci que el seu pare i la seva nova parella tindran una criatura. Per si això no fos prou, el pare els comunica que, per començar aquesta nova etapa de la seva vida, ha decidit vendre la casa on ells es van criar.

Els tres personatges mantenen una relació d’interdependència que es pot considerar malaltissa, especialment entre els dos germans. La Harper mai no ha pogut llevar-se del damunt el paper de germana gran protectora, i la sèrie ens ho fa explícit intercalant de tant en tant fotogrames amb la carona del seu germà –un nadó– quan es va quedar orfe. És una sèrie excel·lent i commovedora. Com a curiositat: l’actor que interpreta el germà petit, Cooper Raiff, és també el guionista i director de la sèrie.

Gairebé al mateix temps he llegit Vi de solitud, la novel·la d’Irène Némirovsky impecablement editada per Cal Carré, amb la formidable traducció d’Anna Casassas.

La història de l'Hélène, una nena que creix amb la carència de l’amor matern, s’assembla força a la vida de la mateixa Némirovsky. Ambdues són filles d’un rus milionari i són criades per una institutriu francesa mentre pateixen la indiferència d’una mare frívola i poc maternal.

Seria molt difícil saber quin dolor és més lacerant, si la mort de la mare durant la infància i l’absència total d’aquesta figura o l’amargor de conviure amb una mare que no t’estima. Hal y Harper i Vi de solitud deixen ben clar que, en tots dos casos, aquesta experiència és altament traumatitzant.

Si de cas podem constatar que a la sèrie, tot i les relacions conflictives entre els germans i amb el seu pare, aquests personatges es tenen els uns als altres. En el cas de la protagonista de Vi de solitud, l'Hélène no compta amb cap suport emocional. Que la paraula solitud aparegui al títol no és, doncs, gens casual.

Tant la sèrie com la novel·la ens acaben aportant un fil de llum esperançat que ens fa intuir que tant l’Hélène com el Hal i la Harper se n’acabaran sortint. No comptar amb l’amor matern és un hàndicap important, però no insalvable. En tots dos casos, però, l’aprenentatge del procés alliberador és difícil i trasbalsador.

Quina pena sentim per Irène Némirovsky, que després d’haver-se’n sortit, quan ja era casada i mare de dues filles, va ser detinguda a casa seva i deportada a Auschwitz, on va morir quan només tenia trenta-nou anys.

Una de les seves filles, Élisabeth, va escriure el llibre Un paisaje de cenizas, publicat en castellà per Nocturna Ediciones, amb el qual va ser finalista del premi Goncourt. Una altra història d’absència d’amor maternal.