Nosaltres i la secta
El sectarisme és tal vegada una de les forces més insidioses que han acompanyat la nostra espècie. El que ens ha fet forts i triomfadors ha estat la nostra capacitat d’estar junts, units en propòsits comuns, agermanats per alguna mena de relat. Tanmateix, això no ha estat mai universal; trobam un conjunt de grups competint per un espai; tribus, nacions, sempre a la recerca de millors opcions per a la pròpia supervivència. Les societats democràtiques no són alienes a aquest impuls; el nacionalisme és encara una manera d’unir esforços: el grup sent que mereix perdurar, que té uns costums i tradicions, una llengua, que han de sobreviure, sovint contra la voluntat d’altres grups que els voldrien assimilar o esborrar.
Les ideologies més importants del segle XX van prometre un home nou, però el nacionalisme ja considera que som el punt d’arribada, l’orgull de ser qui som, pertànyer a un grup amb la seva història i la seva voluntat de futur. No hi ha res d’immoral en el nacionalisme, en principi; quan és democràtic és tan sols una forma de pertinença, d’ajuda mútua i de sentit d’orgull, un sentiment familiar ampliat als que vivim junts en un racó de món. A Espanya trobem que sempre es menysprea el nacionalisme dels altres; al mateix temps, però, es fomenta el nacionalisme propi, castellanista i agrament impositiu.
L’impuls cap al grup s’ha accentuat més que mai en les últimes dècades. Vivim en temps de batalles culturals, en què tothom sembla atret cap a la pròpia essència, sigui aquesta una identitat nacional o sexual. Les xarxes socials acaben fomentant aquest reforçament de la pròpia identitat, el tancament dins d’una bombolla d’iguals, que es donen la raó i s’enforteixen mútuament, molt sovint a la contra d’una altra tribu, la dels que ideològicament no participen de les pròpies idees o valors, o simplement han fet alguna cagada contra la qual ve de gust acarnissar-se.
Sovint el que ens passa té més sentit vist des d’aquesta òptica que no pensant-ho en termes tradicionals. L’influencer Naim Darrechi ens pot semblar un pocavergonya, i al mateix temps hem d’admetre que, per molt que no ens agradi el que diu, o la seva figura i el que representa i fa, és legítima aquesta voluntat de fer-lo callar o d’esborrar la seva presència de les xarxes? Boicotejar les seves publicacions? Només s’entén –també la querella del Govern de les Illes; si no prospera, en sortirà reforçat, el jove– com una forma de treure pit davant dels de la nostra corda, des de l’ànsia exemplaritzant. Es pot estar en contra d’una acció i criticar una cagada –o delicte– i alhora no cal fer-lo desaparèixer de la plaça pública, per molt que guanyi 300.000 euros a l’any amb les seves martingales d’influencer. Al mateix temps que ens veiem impossibilitats de fer justícia amb els grans malfactors, sembla que ens acarnissem amb els pinxos del barri digital, només perquè sí que són assequibles i culturalment ens donen un rèdit en tranquil·litat moral. Ja no es parla o s’actua a la recerca d’un ideal de justícia o de veritat, sinó cercant l’aplaudiment dels propis.
