PalmaPer pura deformació professional, tenc un interès nul per la revetla i per les festes de Sant Sebastià. Vaig passar anys escrivint fins a la matinada cròniques d’aquella nit i, quan vaig poder deixar de fer-ho, em vaig prometre que no hi tornaria.
Fa anys que estic convençut que el model no tenia cap sentit. Havia mort perquè era el producte d’una època en què els artistes giraven, hi havia una efervescència musical real i, a més, els hàbits eren nocturns. Després, cap dirigent no s’ha atrevit a intervenir el malalt o, almanco, a posar-lo a boxes. Cap batle no desitja una polèmica. Amb les festes patronals, encara manco.
El PP, en canvi, ha sabut llegir els nous temps i introduir els canvis de manera suau, perquè ningú no s’hi sollevi. O serà que a la ciutadania no li importa gaire. En qualsevol cas, és una bona idea esponjar la celebració amb les horabauxes, en uns horaris de conciliació, o cedir espais a gèneres com l’electrònica.
L’equip de Jaime Martínez ja col·loca els seus logos a les activitats de les confraries, encara que no formin part del programa oficial. Tampoc no protesten, perquè la seva lluita és una altra: que els deixin divertir-se i construir el Sant Sebastià que els polítics no han sabut adaptar als nous temps. No té gaire sentit sacralitzar una festa amb tan poc recorregut històric, i sembla clar que el futur està en mans de les confraries i que ha de ser diürn.
Més prest o més tard, la revetla hauria de quedar com a residual i les celebracions s’haurien de centrar en el dia festiu. No té cap sentit que els confrares demanin el dia lliure o que frissin per sortir de la feina només per arribar al dinar i a allò que vingui després, dia 19. La trobada anirà creixent i és cap aquí cap on s’ha d’encaminar la festa. Potser des de primera hora de dia 20. I, a partir d’aquí, que hi orbiti la resta.
Les festes han de ser ciutadanes i aquí l’off està guanyant clarament la partida a l’oficial. En contra hi juga la meteorologia: el fred i la pluja. A favor, que en realitat està tot per fer. L’absurda cancel·lació d’enguany pel sinistre ferroviari de Còrdova –hi havia altres maneres institucionalment elegants de gestionar-ho– no va frenar aquells que sí que senten Sant Sebastià com a propi. Tampoc no tenien gaire marge de maniobra quan l’anunci de la caiguda de la programació va arribar a migdia. Amb la taula ja parada.
