09/04/2022

Sánchez, confortable

3 min
Sánchez, confortable

Em pregunto què hauria passat si Rajoy (o qualsevol president del PP) hagués entregat el Sàhara al regne del Marroc contravenint els compromisos previs amb els saharauis i les recomanacions de l’ONU. Em pregunto, també, quantes vestidures s’haurien esquinçat si, a sobre, el president espanyol hagués anat a Rabat a fotografiar-se amb el dèspota marroquí mentre, a Madrid, el Congrés de Diputats el desautoritzava aprovant una moció en contra. Estaríem dient, amb raó, que el president és un polític oportunista i amb tics autoritaris, que ignora el Parlament quan li convé. Però no es tracta d’un president del PP, sinó de Pedro Sánchez, cap d’un govern de coalició que es va presentar en societat com el més progressista de la història.

Aquest és l’home que remena les cireres a Espanya. Si Sánchez va sobreviure quan tot li anava en contra, amb més raó se’n pot sortir ara que la realitat l’està deixant sense rivals. Amb el PP estabornit i segrestat per l’ascens de Vox, Sánchez està conquerint el centre polític sense despentinar-se. No només no té oposició interna, sinó que els seus socis de Podem, atuïts per les enquestes, amb prou feines es fan notar. I l’independentisme, dividit i desorientat, ha deixat de resultar un problema. Tant és així que la taula de diàleg no té ni data de reunió i això no sembla preocupar ningú ni a Madrid ni a Barcelona. Les “prioritats” -la pandèmia, Ucraïna, la inflació- han deixat enrere el gran debat territorial que fa pocs anys monopolitzava la vida política espanyola.

L’independentisme català (malgrat certs postureigs) ha interpretat bé la conjuntura econòmica i social, que no convida a fer promeses d’insurrecció. Però governar i prou, amb una Generalitat disminuïda per la tutela estatal, la repressió judicial i les travetes internes, no genera un reclam electoral prou fort. La recent enquesta del CEO reflecteix la fortalesa del PSC, que no es deu, òbviament, a la fumera del “govern alternatiu” de Salvador Illa, sinó a les polítiques del govern espanyol, que té les palanques i els diners per fer-se notar. El vot sobiranista revalidaria una majoria absoluta que cada cop és menys operativa.

Quin al·licient tenen els sobiranistes per anar a votar? Evitar que la Generalitat caigui en mans de partits que tenen el centre de decisió a Madrid, i que a més abonen la repressió. Un vot més convençut seria possible si el món sobiranista fos capaç de debatre propostes amb les quals obrir el ball de la reforma territorial. Alguna cosa més completa, amb més horitzó que la simple apel·lació a l’amnistia i l’autodeterminació. ¿La Constitució pot admetre una disposició addicional que reconegui els drets històrics dels catalans, com passa amb els bascos? ¿El poble català pot votar una proposta de reforma constitucional que arribi a Madrid amb la força prèvia de les urnes? Potser el Govern -i el grup de treball que lidera David Fernàndez- hauria de començar a acompanyar les autovies estratègiques amb corriols legals que no es puguin rebutjar en un dia, que explorin la capacitat de reforma de la carta magna i les seves escletxes. Ja sé que tot això té poquíssimes possibilitats de prosperar. I ni tan sols és el que els independentistes voldríem tenir sobre la taula. ¿Però no hem d’obligar el PSOE, almenys, a dir que no?A justificar-se? A contraofertar? El tot o res, en la correlació de forces actual, és un regal.

Pablo Iglesias, el dirigent espanyol més capacitat per entendre la qüestió catalana, ha deixat clar en una entrevista a aquest diari que Sánchez no té cap proposta per a la taula de diàleg. Això vol dir que, almenys pel que fa a Catalunya, viu tranquil. Algú s’hauria de preguntar per què, i fins quan.