‘Sálvame’ de la política

Diuen els experts que el cicle dels programes del cor està esgotat. Quan Telecinco va aniquilar la nau d’abastament del gènere, Sálvame, potser no era conscient que començava una travessia del desert. O almenys no tan llarga. Va matar el pare bruscament, pensant que podia virar sense molt d’esforç, sense analitzar que gran part de la seva graella i imatge estava impregnada i retroalimentada pel serial de la lleugeresa i la barroeria en nom de l’entreteniment. No és tan fàcil dir al teu públic que ara ets una altra cosa, una altra més semblant a la resta. I menys divertida.

Quan acaba un cicle, en comença un altre: ara el de la política. No la de l’anàlisi, sinó una que, paradoxalment, beu dels codis del cor. Totes les cadenes (fins i tot la pública) aposten pels infoshows, que aquí va importar Ferreras amb Al rojo vivo, deutor també dels Sálvame esportius. Són programes de pantalla partida, plens de rètols cridaners, de reclams que enceben continguts, construïts sota la creença que l’espectador, com un adolescent a TikTok, necessita vídeos ràpids, curts, sense gaire temps per pensar. Ritme de xarxes socials amb poc anàlisi i molta política. Les televisions fitxen col·laboradors no per la seva vàlua intel·lectual, sinó com a contribuïdors al xou. Fan de camió escombra i recullen els desnonats de l’hemicicle. La que va robar les cremes al súper, la que jugava al Candy Crush al Congrés, o, ara, la que va adornar el seu currículum mentre atacava l’adversari. Tot legitimat per la suposada informació, quan no hi ha més que opinió. I espectacle, és clar. L’espectador tria el que coincideix amb les seves tesis i ideologia. El problema és que ara no parlam de nimietats com la darrera amant d’Amador Mohedano o de l’embaràs de Chabelita. Ara es qüestiona qualsevol assumpte d’Estat, com el repartiment de carn a la lleonera d’un zoo.

Mentre els creadors de Sálvame s’estavellaven (amb raó) amb La familia de la tele perquè ho varen fiar tot a la nostàlgia i no tenien ni una escaleta per al seu programa, els infoshows omplen hores legitimats perquè parlen de coses serioses, importants. Dona’m deu hores amb Jorge Javier Vázquez abans que una amb Nacho Abad o Ana Rosa. Hi havia menys perill i tergiversació en un entreteniment estèril. En la tele, ningú hi està per donar lliçons.