Sagarra, guanyador de la Flor Natural (1923)

De l’article de Tomàs Garcés, amb el pseudònim Ship-boy (Barcelona, 1901-1993), a La Publicitat (12-V-1923). Abans-d’ahir va fer noranta-vuit anys que Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) va ser premiat amb la Flor Natural, màxima distinció dels Jocs Florals. Eren els inicis d’una gran carrera literària que ja intuïa un crític encara més jove que ell.

Els periòdics han divulgat les poesies premiades als Jocs Florals d’enguany. No caldrà, doncs, per parlar-ne, esperar el volum on seran recollides. No al·ludirem, és clar, els minsos sonets del venerable mossèn Collell ni la tradicional inflor retòrica de Manuel Folch i Torres, Mestre en Gai Saber. Aturem-nos en tres de les composicions distingides pel Jurat: “La Balada del Caminant ”, de Josep Maria de Sagarra; “Les noces de l’Alosa i el Llessamí ”, de Melcior Font, i “La Dolorosa ”, de Ventura Gassol. És la primera alenada forta amb què les nostres promocions joves revifen el prestigi de l’antiga festa. Tres poetes d’un esperit semblant, amb certes característiques comuns que els agermanen per dessobre llur diversitat, han aconseguit fer reviure els Jocs Florals, posant entre la poesia grisa i llunyana dels “vells” l’oreig i les flors de la primavera. Fixem-nos, abans de tot, en “La Balada del Caminant ”, de Josep Maria de Sagarra, que ha merescut la més alta distinció, la Flor Natural. Aquesta “Balada ” sembla un punt de repòs, talment com si el poeta hagués girat els ulls enrere [...] En “La Balada del Caminant ” hi veieu passar la força evocativa del “Mal Caçador ”, la melangia de les “Cançons de taverna ”, la gràcia perdurable de “Chora ” i dels primers poemes. El caminant que duu al cor “la unglada de dolors eternes” és aquell home dissortat que Sagarra ha fet bategar en els versos del seu últim recull. Ha begut el vi de totes les tavernes i “va brut de la pols de tants camins”. És el personatge tendenciós i vençut, desfet de recança. Però el paisatge que s’obre a banda i banda del corriol és el mateix paisatge de “Chora ” i, com en aquest preciós poema que va fer gloriosa, ara fa deu anys, l’adolescència de Sagarra, comença la descripció amb matí de vent. Aquell vent que aleshores feia més blau el cel i més neta la terra, ara “palpa els secrets més amagats de l’arbre, / fa tremolar el vestit / i sacseja el cadàver / del criminal penjat i consumit.” [...] El mateix panorama que abans clavava al cor del poeta una visió sensual de l’eternitat, pesa mortalment damunt el protagonista de la “Balada ”. Sembla com si la joia forta i olorosa del “Primer llibre de poemes ” hagués estat passada pel sedàs ombrívol de les “Cançons de Taverna i d’Oblit ”. La tonada de la donzella no aconsegueix ben bé desentelar els ulls del caminant esparracat de roba i d’ànima. Aquesta “Balada ” és tot el Sagarra, com un aiguabarreig on conflueixen els rius de la seva inspiració. [...] Sota el devessall pessimista que caracteritza la lírica de darrera hora de l’autor de “Dijous Sant ” hi esclata la llum descriptiva del “Mal Caçador ” i s’endevinen les línies fines de les primeres cançons. Però, encara amb més força hom hi escolta el batec ample de “Chora ”, que esdevé, de cada dia més, la més suggestiva creació poètica de Josep Maria de Sagarra.