28/10/2022

Sa quigada de s’histori

Per a molta de gent dia 18 d'octubre serà recordat com “El dia del Desastre”. No hi hagué cap terratrèmol, ni cap accident a cap central nuclear. Tampoc digueren res de tsunamis, ni bombardejos. No. La catalanitat mallorquina es va sentir profundament ofesa per uns subtítols que TV3 va col·locar en un post publicat al seu compte d’Instagram sobre el concert d’Antònia Font al Palau Sant Jordi. 

Les primeres emoticones d’indignació, acompanyades de grans exclamacions, vengueren dels qui es pensaven que els subtítols es col·locaven per facilitar la comprensió dels aborígens mallorquins d’Antònia Font. Error. TV3, com altres mitjans i altres comptes amb influència important a les xarxes, subtitula per sistema els seus posts. Pensau que gairebé sempre els posts es miren des del mòbil i, per tant, molt sovint no interessa que se senti el so, segons el context en què ens trobem.

Cargando
No hay anuncios

Hi hagué una segona casta d’espant, més encertada, que s’alarmava per la forma de transcriure l’al·locució mallorquina dels Antònia Font. Una revisió superficial del vídeo ens mostra que la persona que ha transcrit les declaracions davant micròfon dels Antònia Font no en tenia ni idea, de transcriure en paraestàndard mallorquí, ni tan sols de transcriure… D’altra banda, ha de conèixer un periodista tots els paraestàndards de la llengua? O només el seu? En qualsevol cas, com ens va dir el professor Grimalt el primer dia de classe a Filologia Catalana l’any 1989, els lingüistes i les persones que feim feina amb material lingüístic tenim la gran sort que si ens equivocam no posam en perill la vida de ningú, ni correm el risc que qualque familiar ens denunciï perquè son pare ha tengut un infart en veure un “tenir que” per la televisió.

Però on és el re de la qüestió? Si el text transcrit ens va xocar i ens va sobtar fins al punt de l’atac de cor va ser, precisament, per la manca de coneixement de l’estàndard escrit. Anem a pams.

Cargando
No hay anuncios

Fins fa una mica més d’una dècada, la llengua escrita (fos quina fos, però ara parlam concretament de la catalana) tenia uns usos i, sobretot, uns usuaris més o menys restringits. Això feia que qui emprava la llengua fos gent amb una formació lingüística suficient i amb una consciència clara, en el cas mallorquí, per exemple, de com havia de ser l’escriptura estàndard. A grans trets: escrivim en article estàndard (també dit literari), davant els verbs empram la forma reforçada (em, et, es, ens, us), però alhora empram amb normalitat les formes verbals pròpies de Mallorca (pens ara en la desinència zero als presents d’indicatiu: “jo cant” i no “jo canto”, o en la terminació -am -au, com ara “cantam” i no “cantau”). A partir d’aquí hi haurà mil matisos que cadascú, en funció de la seva passió estandarditzadora o dialectalitzant, aplicarà amb major o menor criteri.

Es deu haver fixat el lector perspicaç que he encetat el paràgraf dient “fins fa una mica més d’una dècada”. L’arribada de les xarxes socials i de les aplicacions de missatgeria instantània ha “democratitzat” l’escriptura. Ara és tothom qui escriu, de manera pública i de manera privada gairebé cada dia a través d’un dispositiu mòbil. I això ha suposat un benefici important per a la llengua catalana, atès que molta de gent que abans no l’emprava públicament per escrit, perquè no escrivia mai, ara escriu i per escriure empra la llengua catalana, la seva, vaja. Ens han explicat de sempre que la llengua, en funció del grau de formalitat de la situació comunicativa, té diferents registres, també en l’àmbit escrit. Això ha fet que molta de gent empri, per exemple, l’article salat per escriure per whatsapp. Però també que molts d’altres no hagin diferenciat la privadesa del whatsapp del caràcter públic del Facebook o el Twitter i que es publiquin també en registre informal textos públics que ben bé podrien ser formals, sabent que no tot allò que és públic ha de ser necessàriament formal. Així, l’escriptura de l’article salat, que antigament podíem reduir a una nota penjada a la gelera, avui, també entre els illencs, ha esdevingut, si no general, almenys habitual.

Cargando
No hay anuncios

Això és una cosa. L’altra, més delicada, fa referència a l’estàndard oral. No hi hagué dubte, en un primer moment, amb l’estàndard escrit, atès que la tradició ens marcava el camí. Els escrits antics a Mallorca, en general, ja eren en article estàndard i la discussió entorn d’aquesta qüestió fou mínima. En entrar dins el terreny oral, però, topam amb la manca de tradició. Els actes litúrgics de l’església mallorquina potser n’eren l’única mostra, i tendien a l’ús de l’article estàndard. Contava fins i tot el doctor Miralles que qualque eclesiàstic, en veure que li posaven una càmera o una enregistradora davant, baratava automàticament de registre…

L’Informatiu Balear va ser pioner en l’establiment de la modalitat estàndard a l’hora de locutar el nostre primer telenotícies en llengua autòctona. I ho feren bé. Llenguatge estàndard, màxima formalitat. Sense dubtes. Amb l’arribada de la generalista IB3, la televisió i la ràdio, però, oferien més registres, i no tot havia de mantenir aquell grau de formalitat. L’article salat entrava en el terreny de les entrevistes, les tertúlies i les declaracions amb total desimboltura. En el teatre, després d’uns inicis més formalistes (en contraposició al teatre costumista regional que volia superar) a poc a poc es decantà per l’ús de l’article salat en textos formals. Les cançons mateixes d’Antònia Font i de la majoria d’altres grups són també en article salat. 

Cargando
No hay anuncios

Caminem cap a les conclusions. La primera: s’ha parlat molts d’anys de blaverisme i de gonellisme en referència als qui discutien la unitat de la llengua al País Valencià i a Mallorca. Poc s’ha parlat, però, d’un centralisme barceloní excloent i tancat de mires i de la incomprensió generalitzada del que és l’estàndard, tant oral com escrit. La segona: els mallorquins, que havíem comprès sempre molt bé el sentit general de l’estàndard, i que sabíem quines concessions hi fèiem i quins beneficis ens reportava, hem perdut els darrers anys les manades pels rostolls, tant pel que fa a l’estàndard oral com a l’escrit. La tercera: les xarxes socials han facilitat l’ús públic de la llengua, però n’han debilitat la varietat formal comuna. La quarta: no hem estat capaços de consolidar una xarxa de paraestàndards orals prou unitària per evitar confusions com la dels subtítols d’Antònia Font. I la cinquena: el fet succeït dels subtítols és important però, com deia el president Àngel Aguiló, no mirem només el dit que apunta la lluna: Antònia Font va tocar al Palau Sant Jordi davant 15.000 persones cantant en la nostra llengua. Com diria aquell, “al loro, que no estamos tan mal”.

Antoni Riera Vives és periodista