La revenja
L’espiral de violència està desfermada. A la inhumana revenja palestina executada per Hamàs, fruit tant del fanatisme com de la desesperació acumulada, l’està seguint ara la brutal resposta israeliana amb el setge, una mortal pluja de bombes i l’ultimàtum a la població del nord de Gaza perquè abandonin casa seva davant d’un atac imminent que es pressuposa encara més dur. L’ONU ha advertit, des de la impotència, de la impossibilitat d’evacuar més d’un milió de persones en vint-i-quatre hores, i ha denunciat la mort de treballadors seus dedicats a l’ajuda humanitària. Tot i el suport clar i explícit de l’ONU a Israel davant la salvatjada de Hamàs, el seu secretari general ha recordat que bona part dels governs estan preocupats perquè l’executiu de Netanyahu no caigui en la revenja. Pel que fa als Estats Units, oficialment donen també tot el suport a Israel; però lluny dels micròfons, tenint en compte la distància ideològica que separa Biden de Netanyahu –a més de la forta inestabilitat del Pròxim Orient i les perilloses implicacions globals d’una escalada del conflicte–, és plausible pensar que Nord-amèrica està instant Israel a contenir-se en la resposta militar.
No és gens segur que aquestes advertències siguin ateses. En tot cas, fins ara els bombardejos sobre Gaza s’han fet sense miraments humanitaris, han afectat població civil i donat com a resultat centenars de morts, inclosos infants. Tampoc sembla que s’hagi tingut en compte l’existència de més de cent ostatges israelians, alguns dels quals ja se sap que han mort. El que impera és l’esperit d’una revenja mimètica: si en la ràtzia de Hamàs van morir nens i nadons israelians, ara que ningú s’estranyi si hi ha víctimes menors palestines. Vides innocents, unes i altres, sacrificades en l’altar d’una endèmica guerra religiosa i nacional que ha tornat a esclatar amb tota la seva cruesa.
I per a alguns el que encara ha de venir serà pitjor. Tant el govern d’unitat nacional que ha aconseguit Netanyahu com el tancament de files ciutadà per part d’una població israeliana lògicament commocionada i esporuguida semblen donar carta blanca per a un càstig sever. Però alhora hi ha veus crítiques internes que miren més enllà. Arrasar per a què? Què passarà després a Gaza? Amb quina seguretat viurà Israel? El poble palestí no desapareixerà. I, d’altra banda, no és gens evident que l’exèrcit israelià, tot i la seva superioritat, pugui executar una entrada triomfal a la Franja, la qual, enmig d’un paisatge de ruïnes, podria convertir-se en un terreny adobat per a la guerra de guerrilles. No debades, és lògic pensar que Hamàs va planificar l’atac pensant també en l’endemà, fins i tot buscant la resposta visceral de Tel-Aviv. El món viu atònit davant l’abast de la tragèdia al Pròxim Orient, del que ja s’ha vist i del que pot venir.
