Revenja

Va ser l’any 1993 quan una nord-americana d’origen veneçolà, Lorena Bobbitt (Gallo, el seu cognom de soltera), va tallar el penis al seu marit, John Wayne Bobbitt. D’això, se’n va parlar a bastament, en aquell temps; va obrir debats, polèmiques, va motivar articles, reportatges i acudits –sobretot acudits…–, i va fer posicionar feministes i masclistes, cadascú al seu costat del ring. 

A més, era el temps de la irrupció de les televisions privades al nostre país, cosa que va empènyer a parlar del tema en termes més escabrosos. Han passat dècades, i el discurs públic s’ha mogut, el feminisme ha avançat, la moralització social ha fet trontollar velles certeses i tabús; els termes del debat s’han portat a un altre terreny, més complex i matisat. En aquell temps, es va veure com l’acció d’una dona boja, simplement; de fet és el que van dictaminar els tribunals. La senyoreta Bobbitt va ser internada a un psiquiàtric durant una quarantena de dies, com a resultat del procés penal posterior. No es va considerar que ho fes premeditadament i com a venjança d’uns maltractaments i violacions que, en el seu dia, no es van ni demostrar ni condemnar. 

Ara, la senyora Bobbitt –casada amb un altre home, mare, propietària d’un saló de bellesa, fundadora d’una organització que defensa les dones maltractades– ho conta tot sense vergonya, i un reportatge de Max mostra com la seva acció va desencadenar, globalment, una vertadera epidèmia de talls genitals masculins per part de dones fartes –fins i tot al nostre país, any 2021, a Sant Andreu de la Barca–, encara que sobretot va ser a Tailàndia on més penis van ser seccionats –per bé que, en la majoria de casos, van ser tornats a posar a lloc per cirurgians finíssims. 

També el senyor Bobbitt va ser ‘compost’ de nou –el seu penis, el van trobar a la vorera d’una autopista–, i va acabar fent pel·lícules porno (Frankenpennis), a més de fundar un grup de rock anomenat The Severed Parts (Les parts tallades), amb el qual va provar de fer diners. Tot això ens pot fer riure. 

Hi va haver casos en què els homes –gairebé sempre maltractadors, violadors, etc.– van morir dessagnats o, minvats com han quedat, no han tornat a poder mantenir relacions sexuals. Òbviament, no es tracta de defensar la violència, però sí d’avaluar fins a quin punt la resposta social és diferent quan són les dones les que l’exerceixen, en un món on els uxoricidis continuen repetint-se massivament (onze dones mortes, només aquest 2025, a Espanya). 

La por de ser castrat per part d’una dona no ha format mai part del catàleg de perills que un home violent pot arribar a considerar. La castració química com a pena judicial contra els violadors s’ha legislat en alguns països, però a Espanya ha de ser el condemnat qui la sol·liciti. El rape and revenge –violació i revenja– s’està convertint en un gènere cinematogràfic popular, també. Així és Revenge, la primera pel·lícula de Coralie Fargeat, la directora de l’antològica i molt aplaudida La substància. Perquè la lluita per la igualtat pugui avançar s’ha de fer una mica de por.