El retorn de la trampa de la liquiditat
La trampa de la liquiditat, postulada per Keynes als anys 30, és una situació en la qual, per diners que hi hagi, l'activitat no s'enlaira. Ni el consum ni la inversió acaben d'animar-se. La liquiditat no es transforma en activitat.
Hi ha signes que això s’està donant a Espanya i Europa. La taxa d'estalvi de les llars espanyoles està per sobre de la mitjana històrica prepandèmia. Les famílies estan guardant diners, no gastant-los.
Al mateix temps, els bancs europeus reporten ràtios de liquiditat rècord. Segons l'Autoritat Bancària Europea (EBA), la ràtio de cobertura de liquiditat dels bancs de l’eurozona està en màxims. La banca té més líquid del que necessita. Tenen molta liquiditat i no es mou.
No obstant això, el PIB no creix com hauria de créixer. Excepte Espanya, que agraciada pel turisme salvarà els mobles (tampoc amb un creixement de traca), la resta d'Europa presenta una demanda interna feble.
La inflació i els tipus d'interès s'han moderat bastant, i així i tot l'activitat es frena. És un desajust clàssic entre les condicions financeres i la resposta real de l'economia.
Per què?
Primer, la incertesa. Moltes famílies –i empreses!– tot i que tenen renda disponible prefereixen no comprometre-la. Temen noves pujades de preus, no confien en l'evolució del seu ús o, simplement, estan corregint l'endeutament acumulat d'etapes anteriors.
Segon, la falta de projectes rendibles clars en el sector privat. Les empreses tenen accés al crèdit, però no s'endeutaran si no veuen clares les oportunitats d'inversió. Trump i els conflictes geopolítics tenen el sector empresarial desorientat i a l'espera que s'aclareixi el panorama.
Tercer, la política fiscal no acompanya. Tot i que els fons europeus han significat un estímul important, el ritme d'execució continua sent lent.
A partir d'aquí, veig dos escenaris possibles.
El primer és que, si s'estabilitza l'entorn geopolític, l'estalvi es tradueixi en un repunt del consum i la inversió. Però requereix senyals clars de certitud econòmica i política.
Si no s'estabilitza podríem instal·lar-nos en una versió suau d'estancament: economies amb liquiditat abundant però paràlisi persistent, en què els diners no actuen com a motor sinó com a refugi.
El problema no serà d'estímul, sinó de confiança.