El retaule de la Mare de Déu de l'Escala

És una llàstima –no per a nosaltres sols, sinó per al món sencer– que no tinguem més gust per la nostra pintura gòtica. El romànic se’ns fa més assequible segurament per la influència que va tenir en l’avantguarda del XX, la pintura catalana que, per proximitat temporal, més valorem. Però quin plaer que ens perdem no celebrant en la mateixa mesura pintors com Bernat Martorell o Lluís Borrassà!

Fa un parell de setmanes que pot visitar-se al monestir de Sant Esteve, a Banyoles, el retaule de la Mare de Déu de l’Escala, de Joan Antigó. Hi hauria d’haver cues per veure’l. El monestir ha estat tancat d’ençà que el 1980 Erik el Belga va robar-ne l’arqueta gòtica, avui gairebé recuperada del tot i exposada allà mateix, amb una restauració impecable. El monestir s’ha tornat a obrir coincidint amb la publicació d’un estudi de Pere Freixas i Roser Juanola sobre el retaule, estudi que es va presentar dissabte al Museu Darder, amb la sala a vessar i molta gent dreta. Hi havia raons de sobres.

L’accessibilitat a aquest retaule de mitjans del XV és un esdeveniment que hauria de ser portada als diaris. Aneu-lo a veure, és molt millor que anar al cine. Són dotze escenes de la vida de la Mare de Déu, és a dir, del pont que va de la persona a la divinitat (o de la divinitat a la persona), totes amarades d’humanisme, present en els detalls i la delicadesa del luxe i la sofisticació: l’arquitectura orgànica dels vegetals daurats, intensos com espigues d’or; els vermells omnipresents i orgànics (no pas uns vermells demoníacs, sinó de les munions d’àngels, del bou i la mula, de l’escut i les ales del sant Miquel de la part inferior, que per si mateix ja val per tot el retaule). És com si el pintor fongués a través del detall l’abstracte i el concret, l’esperit i la matèria. Detalls que van dels arcs gòtics pintats fins a la teulada desfeta de l’estable de la Nativitat, passant pel bosc racionalista al fons de l’escena de la Resurrecció, que sembla que ja anunciï Botticelli. Som als temps d’Ausiàs March, i el Tirant va acostant-se. El luxe de la precisió surt d’un reconeixement de la consciència humana a través dels objectes, des d’un escriptori fins a una gerra, d’una espasa a un tamboret, un capell, un marbre o tots els llibres escampats aquí i allà. La pintura, l’escultura i l’arquitectura fan com un joc de miralls. Posat el retaule a dins d’un edifici gòtic, forma part d’una nina russa constructiva, la nina russa de la consciència de l’espiritualitat, la bellesa, el refinament, el luxe i la dolçor d’haver nascut humans.