El repte de sempre de l’esquerra: construir societat o gestionar societat

L’autor de l’article, Salvador Martínez, ens va deixar el passat dia 3. Estam al davant, doncs, d’un text pòstum. El seu testament polític, que va voler publicar a l’ARA Balears, mitjà del qual era subscriptor i amb què va mantenir un contacte permanent com a activista i dinamitzador, a més de com a president d’ATTAC. Es publica aquest escrit amb l’esperança que sigui font de debat, que sigui il·luminador de perspectives de pau i justícia social, i també encoratjador del pensament i l’acció transformadora.

Coincidesc totalment amb l’anàlisi que Juan Torres, economista i membre del comitè científic d’ATTAC Espanya, ha publicat a Globalter dia 28 de maig sota el títol: ‘La izquierda que ya no sirve. Ideas para recuperar el norte’ i vull centrar la meva reflexió i propostes en quatre línies-força que es desenvolupen al seu article.

D’on partim:

Torres planteja que les esquerres varen deixar de ser transformadores quan varen abandonar la construcció de societat i es varen plantejar substituir el contrapoder social per la mera ocupació institucional; es volia així combatre el neoliberalisme utilitzant les mateixes estructures culturals, econòmiques i comunicatives que el neoliberalisme ja controlava. A més no hem d’oblidar que l’esquerra històrica no només era l’expressió dels partits i sindicats obrers, sinó que també defensava formes de vida compartida (barris, associacions de veïns, cooperatives, escoles públiques, ateneus, espais col·lectius, etc.). L’esquerra no només era idees compartides, també era propostes de condicions de vida sorgides d’aquelles mateixes idees.

El liberalisme va suposar una transformació civilitzatòria, una operació antropològica i cultural: transformar la manera de pensar, sentir i viure de les persones; fabricar un nou tipus humà adaptat a la lògica del mercat–Homo economicus. Es destrueixen centres fabrils i el treball es precaritza. S’ataquen i desprestigien partits i sindicats (els elements organitzatius de la classe obrera), es privatitzen serveis públics, es mercantilitza tota la vida, es destrueixen espais comunitaris que sostenien vincles socials i s’imposa una nova moral: la llibertat individual és el valor suprem. L’èxit és mèrit personal i el fracàs és responsabilitat individual. El que és públic no serveix i el mercat és la millor garantia del nostre benestar.

Dins la tercera línia-força que Torres desenvolupa al seu article es defensa la idea que la dreta fa ús de la política per consolidar el poder que ja té sobre la societat. No necessita transformar-la, ja li pertany. El poder econòmic, mediàtic, financer, les grans corporacions, els fons d’inversió... Tot això és seu abans que comenci cap campanya electoral. La política, per a la dreta, no és un instrument de canvi, és l’instrument de conservació i consolidació del seu poder. Quan la dreta arriba al govern només necessita defensar el món que troba, estendre’l i blindar-lo davant qualsevol amenaça i, per això, amb el poder institucional ja n’hi ha prou, perquè la resta del poder, el poder real, ja el té.

L’esquerra, en canvi, no té cap d’aquests poders, i el món que vol construir no existeix, o tan sols a les esquerdes del sistema. És per això que l’esquerra s’ofega i fracassa quan vol transformar la societat fent política com fa la dreta, actuant prioritàriament al govern i les institucions.

D’aquestes dues darreres línies d’anàlisi sorgeix una conclusió que em sembla tot un repte per tornar a plantejar els objectius a llarg termini de l’esquerra: “L’esquerra ha intentat emprar la política per transformar la societat, quan la seva tasca real és exactament la inversa: transformar la societat per canviar la política”.

Cap on volem anar?

Avui, al nostre temps, és més necessari que mai tornar a elaborar un nou relat civilitzatori, un nou relat comú, que recuperi les grans causes de les lluites socials que sedueixin a tota mena de persones; recuperar i reanomenar els valors universals que sempre han tingut sentit: el bé comú, la llibertat, la justícia, els drets humans, la democràcia.

Hem de recuperar els pilars del desenvolupament humà i social, tornar a posar la persona al centre de la vida: la sanitat pública, educació pública, l’habitatge digne, la mobilitat respectuosa amb l’entorn; recuperar l’equilibri amb la natura, acceptar que som a un planeta finit amb recursos finits, redirigir la mirada al terreny agroecològic i implementar un tipus de vida, de distribució del temps i de cures des d’una mirada i concreció ecofeminista.

Finalment, cal tornar a obrir tot l’àmbit comunitari a més participació comunal de barri, de poble, i inventar noves formes d’implicació de tots i totes per viure la democràcia des d’un terreny proper. Tot això i més és construir societat, crear un nou relat comú.

Quin paper podria fer ATTAC?

ATTAC és una organització internacional, altermundialsta i d’esquerres el lema de la qual és ‘Un altre món és possible’. Som un moviment contrari al sistema capitalista-financer actual i, com a conseqüència, apostam per una economia al servei de la persona, per una societat que tingui al centre el bé comú, la justícia social i la Pau entre els pobles. Som una organització anticapitalista que defensa la justícia econòmica i social a escala global.

Hem fet una opció obvia i coherent per a l’ecologisme com a forma d’equilibri entre tots els éssers vius amb la natura i la Terra, tot denunciant també el colonialisme i el patriarcat. Per això, pens que podem oferir un lloc de trobada, de reconeixement mutu i elaboració conjunta d’alternatives. Participar en la “batalla cultural” per elaborar un relat comú alternatiu, i aportar el nostre esforç, compromís i temps per lluitar contra l’hegemonia del discurs neoliberal i els seus valors: individualisme, competitivitat i acumulació de riqueses.

En aquesta lluita per un món nou hem de fer feina braç a braç amb altres organitzacions, col·lectius, i persones que a títol individual s’incorporin a la tasca comuna. Hem de recuperar un relat comú alternatiu, com també els valors de la justícia, la fraternitat, el bé comú, la cooperació, l’empatia, la cura mútua, tot potenciant una cultura de pau i d’unitat. Aquesta podria ser la nostra petita aportació a la creació de teixit comunitari i a la lluita per una vertadera transformació de les persones i la societat.

I, finalment, com ho podem fer?

Aprofitant la nostra capacitat de moure’ns allà on hi hagi teixit associatiu –associacions de veïns, ateneus, pobles– per connectar i relacionar experiències alternatives: posar en contacte experiències de consum alternatiu, producció, cooperativisme, economia social i solidària, cures, tipus d’habitatge alternatiu, comunitat i formes de participació democràtica, entre d’altres, i fer de tant en tant trobades d’aquestes experiències.

També seria important fer tallers explicatius de les mateixes experiències –es tractaria de visibilitzar i connectar aquestes altres maneres de viure. Ni més ni manco, es tractaria de visualitzar que la Utopia és possible, que la Utopia ja es fa, però que es concreta en moltes experiències disperses i descoordinades.

A tall de síntesi, pens que més enllà de les convocatòries electorals que periòdicament tindrem i a les quals, inexorablement, l’esquerra s’ha de presentar tan unida com sigui possible, el vertader projecte a llarg termini al qual no hauria de renunciar pel curtterminisme electoral és, precisament, caminar amb una mirada a llarg termini braç a braç amb el màxim d’agents vers la transformació d’aquesta societat capitalista, origen de tots els mals socials, personals, mediambientals i de supervivència que pateix la Humanitat, partint del primer i més horrorós i inhumà de tots que és la Guerra.

Si vivim valors que siguin de veritat humans estarem construint un autèntic món nou.