Repetir curs

L’ARA publica que Espanya és un dels estats europeus on més repetidors de curs hi ha. I que –oh, meravella– justament “per no quedar tan perjudicats a la fotografia, el govern espanyol ha posat en marxa fa pocs mesos una reforma educativa”. Quina?, us preguntareu. ¿Ajudar els alumnes que no se’n surten amb plans especials? No. “A partir d'ara, repetir curs no dependrà tant del nombre d'assignatures suspeses sinó de la decisió col·legiada del claustre”. M’imagino la decisió, que segur que es consensua amb els pares. Es veu que els experts en educació constaten que “fer repetir curs és car i genera frustració en els alumnes”.

Cada alumne és un món i la maduració de cada alumne depèn de moltíssims factors. Tot sovint, en una classe veus que alguns dels nens nascuts cap a finals d’any (els que si haguessin nascut deu dies més tard farien un curs inferior) van més lents en algun aprenentatge (ja no dic quan són petits, a l’hora de treure el bolquer). N’hi ha que tenen més destresa motriu (retallen o pelen pomes millor que d’altres). N’hi ha que no es concentren, n’hi ha que sí. N’hi ha que necessitarien molt més esport per estar concentrats, n’hi ha que no en voldrien fer gens. N’hi ha que necessiten empentes, n’hi ha que no, n’hi ha que són bons en una àrea i dolentíssims en una altra. Si les classes fossin de deu alumnes es podria atendre tota aquesta –perdoneu la paraula– diversitat. No es pot.

Repetir curs no és un càstig, és, moltes vegades, una necessitat, una correcció, una bona ajuda. Genera frustració, però també en genera ser el totxo de la classe. La llei aquesta farà de maquillatge. Entenc que, seguint la premissa, als partits de bàsquet de la selecció espanyola aviat diran que és millor abaixar una mica les cistelles, perquè s’hi arribi millor.