Teòleg i catedràtic emèrit de Filosofia de la UIBVaig llegir amb gust i interès l'escrit de Miquel Àngel Llauger sobre 'Religió, escola i persones humanes', publicat dia 12-09-20. Em semblà un escrit molt ben raonat, assenyat, matisat, de manera que vaig pensar que oferia un bon punt de partida que mereixia parlar-ne, o a mi almenys me'n vingueren ganes, sense més pretensió que fer una conversa sobre el tema, i continuar presentant matisos, atès que és on es juga la cosa. L'escrit toca i insinua moltes qüestions, algunes de generals com el lloc de la religió a la societat, a l'escola, i d'altres més concretes com la substitució de la religió per la cultura religiosa, i fa propostes clares: "La qüestió de com ho feim". Simplement voldria comentar el que diu respecte de la cultura religiosa com a substitució de la religió.
Primer de tot, voldria partir que em sembla molt difícil distingir entre el fet religiós (la religió) i la cultura religiosa. La religió no sols és cultura, sinó que sovint ha estat considerada com el cor que dinamitza i inspira tota cultura. Encara no fa molt, els anys 90, ho recordava Samuel Huntington, parlant del xoc entre les civilitzacions, totes protagonitzades per una religió (budisme, islam, cristianisme...). Però pel que fa a la religió a l'escola, la qüestió no rau en la dimensió cultural de la religió, sinó que amb el terme de cultura religiosa es vol deixar a part la religió en allò que en si mateixa és (cosa considerada pròpia de la catequesi que s'ha de fer a la parròquia, és a dir, reduïda a la privacitat), i explicar com ha influït en la cultura, que ha generat cultura (art, literatura, dret, filosofia, ciència, etc.). Aquest plantejament, tot i ser un camp prou important, no toca la qüestió de fons: no és entrar en la religió, no és exposició de la religió, sinó d'allò que per escreix la religió produeix. Precisament la religió, com tota energia que es desplega en la història, pot portar fruits nous i molt diferents segons la societat i el moment històric.
Crec que el mateix senyor Llauger és ben conscient d'aquest problema, quan al final descarta expressament "una mirada purament arqueològica" o "historicista" de la religió, i argumenta tan bellament i pregona parlant de la poesia que hom l'entén "perquè el poema religiós i el d'amor ressonen a racons que tenc dins meu". Cal anar més enllà o més endins i no demanar-se simplement "quina història hi ha darrere un quadre de l'arca de Noè", sinó quina experiència (religiosa) hi ha. En conseqüència, proposa una mirada a la religió des de l'experiència humana amb tota la seva munió de preguntes pel sentit: "Una mirada sensible a aquesta dimensió de l'experiència humana". Arribar a això és el que anomenaria arribar al cor mateix de la religió i no quedar-se en exterioritats de dades culturals, de codis doctrinals o morals, que fàcilment es poden dissoldre en fer història de la cultura. I això que demano per a la religió crec que és desitjable en qualsevol estudi, també de la física i de la matemàtica, que també poden tenir un ressò en la subjectivitat, atès que, a més de dades, ofereixen o poden oferir una bellesa, un sentit. Aquí és on veig el punt més fort d'ancoratge de la qüestió, que ofereix l'escrit i que hauria de donar a pensar i a fer propostes creatives.
Un punt que el senyor Llauger porta entre cella i cella és que la religió sigui confessional. Davant aquesta objecció simplement recordaria que 'la' religió no existeix: és un concepte abstracte, una construcció conceptual, de la mateixa manera que no existeix 'la fruita', sinó pomes, peres, taronges, etc. El que existeix és la pluralitat de religions i confessions, de manera que si es vol ensenyar religió sempre haurà de ser una religió concreta. La mateixa història de les religions és una construcció occidental moderna, que té el perill d'exposar les altres religions des de punts de vista exteriors.
Prescindir d'aquesta pluralitat és fatal per a la religió, perquè en el fons equival a ignorar-la; però també ho és per a la societat, perquè esborra i anul·la les diferències i ningú hi seria reconegut amb les seves peculiaritats, sinó com a massa anònima, cosa que crearia vertaders apàtrides en la mateixa pàtria, perquè els creients no es veuen reconeguts amb la seva pròpia identitat. A això hi contribueix una falsa idea de laïcitat, que sembla consistir en aquest esforç per prescindir de les diferències, fer com si no existissin, relegar-les a la vida privada, a la sagristia, quan hauria de ser la garantia de la tolerància i la convivència, amb la qual cosa, com afirma Habermas, "als únics als que l'Estat lliberal ha exigit, com qui diu, dividir la seva identitat en dues parts, una privada i l'altra pública, ha estat els seus ciutadans creients". No hauríem d'oblidar mai que l'Estat és aconfessional, però no la societat, que és plural, i quan l'Estat intervé de tal manera en la societat que no la deixa ser plural, que l'adoctrina i la dirigeix (o intenta fer-ho) ens trobam amb un tarannà antidemocràtic i un intent de tirania o dictadura.
Que la religió a l'escola pugui ser substituïda per la cultura religiosa és una proposta freqüent, però crec que més repetida que pensada, o una manera de prescindir del caràcter religiós de la religió, o en qualsevol cas tot depèn d'allò que s'entén per cultura religiosa.
Aquestes són unes primeres qüestions que m'ha suggerit l'escrit del senyor Llauger. Com es veu, inevitablement la qüestió del lloc de la religió a l'escola porta a la qüestió de la religió a la societat.
