OPINIÓ

El relator

Queda clar que hi ha relators i relators. I les portades dels diaris són la prova que no es mostra el mateix interès per l’apuntador d’un procés de diàleg enmig d’un conflicte patriòtic que per altres relators, encara que venguin de Nacions Unides. Aquest ha estat el cas del relator per a la pobresa i els drets humans, Philip Alston, que ha recorregut Espanya durant un parell de setmanes. Aquest senyor ha apuntat la contradicció que suposa bravejar de ser la quarta economia de la UE i, a la vegada, ser un dels països europeus amb els índexs de pobresa i desigualtat social més elevats. I assenyala la política –en tots els seus nivells– com a part del problema, però també de les solucions.

Alston afirma que la pobresa és una opció política, perquè es pot optar per combatre-la efectivament o bé es pot mirar cap a un altre costat, com en termes generals s’ha estat fent fins ara, especialment des de la gran recessió. Perquè desplegar polítiques que siguin efectives i redueixin les desigualtats –si consideram, com Thernborn, que aquestes constitueixen una violació de la dignitat humana– vol dir atacar les arrels dels problemes. I que les polítiques que es despleguen serveixin a aquest objectiu. Però no sembla que siguem gaire eficaços, en això.

Per exemple, amb la polèmica dels i les menors tutelats i la prostitució, hem vist responsables de partits amb massa casos de puteros a la seva esquena clamar al cel contra els actuals responsables de l’administració; i mitjans de comunicació que es financen amb anuncis d’ofertes de “ chicas jovencitas” contribuir a l’estigmatització de menors vulnerables. Tema delicat de tractar enmig de la societat de l’espectacle. Aquí, atacar les causes vol dir promoure polítiques que persegueixin i castiguin els prostituïdors, perquè un té la sensació que, més enllà del renou, tornem a caure en allò tan neoliberal que la llibertat consisteix que tot es pot comprar o vendre. Polítiques que, a més, desmercantilitzin i despatriarcalitzin el sexe i les relacions sexuals, i passin a incorporar-lo com una part més de la dignitat humana i del gaudi, no de la necessitat d’unes ni del poder dels altres.

Amb els serveis socials en general, tres quarts del mateix. Fins a quin punt són efectives les polítiques de serveis socials, si no van acompanyades de polítiques socials més àmplies, tot incloent-hi les polítiques econòmiques? Per què, si s'hi destinen més recursos i fins i tot es generen nous drets, com amb la dependència o la renda social garantida, la pobresa i les desigualtats continuen augmentant arreu? Aquí el nostre relator apunta com a responsabilitat directa l’increment de l’exclusió per part del propi sistema d’assistència social, per la seva excessiva burocratització; per ser una mena de sistema paral·lel a les necessitats socials més sagnants (...).

Alston apunta altres causes principals, en què les polítiques desplegades fins ara són inconsistents, per no dir inexistents. Igual que ja ho feia l’informe FOESSA presentat per Càritas fa uns mesos, assenyala que la precarietat laboral i les dificultats d’accés a l’habitatge són problemes cap als quals s’haurien de focalitzar les mesures per reduir les desigualtats. Per això fa vergonya que un govern que es diu progressista i que s’ha dotat d’una Llei d’habitatge pionera, que permet castigar els grans tenidors, la primera cosa 'efectiva' que faci en compliment d’aquesta Llei sigui crear un Observatori sobre aquest dret social (i constitucional). O millor dit: externalitzar-lo, deixant-lo en mans de la mateixa fundació impulsada per l’antic cap de la patronal hotelera, avui –quin homenatge!– al capdavant de la divisió d’hotels del fons voltor Blackstone. Externalitzar aquesta feina –més enllà de si l’ordre de prioritats és encertat– amb qui s’oposa a les totes a intervenir el mercat, a regular els preus del lloguer, a fer política d’habitatge (que també és política social) és un disbarat, i un insult a milers de famílies desnonades.

Tancar el 2019 a Mallorca amb més d’un 20% dels contractes amb una durada de menys de 15 dies, com assenyalava fa poc Rafel Borràs, no hauria de merèixer ni un sol comentari positiu dels nostres gestors públics, i sí un nivell d’exigència altíssim d’aquests davant un govern central que té en les seves mans eliminar els aspectes més nocius de la normativa laboral per a la gent treballadora. I exigir també que des d’una administració estatal sense competències socials es deixin de manllevar recursos necessaris a les comunitats autònomes i ajuntaments, que són les institucions que gestionen l’estat del benestar. Com acaben de fer amb els 78 milions d’IVA que ens acaben de cisar, mentre juguen a construir castells en l’aire amb el dineral que generen els aeroports i amb el qual ja no saben ni què n’han de fer. Això: política i prioritats.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF