27/07/2022

Recerca científica: calen més diagnòstics?

Quan el metge ens diu que tenim una malaltia de pronòstic greu i de tractament difícil, o onerós, és natural que cerquem una segona opinió mèdica; o una tercera, o encara una quarta, si el diagnòstic segueix sent dolent i si el tractament no ens acaba de convèncer. Potser un nou fàrmac, l’aplicació d’un tractament diferent que ha tingut èxit en un hospital llunyà, inclús el recurs gairebé darrer de visitar un curandero que diuen que fa miracles... Res no és sobrer si ens hi va la vida. Però si totes les opinions mèdiques coincideixen, potser no cal continuar el pelegrinatge i toca fer cas del que ja ens van dir els primers facultatius a qui vam recórrer: seguir el tractament recomanat, per llarg, dolorós o car que sigui.

Aquest símil clínic el podem aplicar a la situació de la recerca científica a casa nostra. Ja fa anys que veus ben qualificades, des d’investigadors que pateixen els problemes de la recerca fins a teòrics de la ciència, han manifestat manta vegada quins són els mals de la recerca científica nostrada. Jo mateix, en diferents llibres, m’he afegit a la llista no pas petita de denunciants, que gairebé sempre coincideixen en el diagnòstic. Però és que el departament corresponent de la Generalitat ha fet també les enquestes, ha finançat les recerques, ha promogut llibres blancs i pactes (com el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement, del 2020) i ha enllestit una Llei de la Ciència que, se suposa, posarà fi a les mancances i “pecats” de la recerca científica a casa nostra. Ras i curt: les nostres autoritats acadèmiques ja saben quins són els problemes de la recerca a Catalunya, i en coneixen també les solucions (si llegeixen els informes que diferents entitats expertes han elaborat, els articles de diaris i els llibres que sobre el tema s’han escrit), per llargues, doloroses o cares que siguin.

Cargando
No hay anuncios

Per això no s’entén que segueixin demanant diagnòstics, en lloc de posar-se a treballar per solucionar els problemes. És una situació similar al que veiem sovint a les carreteres del país: hi ha anuncis que avisen que travessem uns quilòmetres amb acumulació d’accidents, o bé un tram en què el ferm és desigual i hi ha sots o pedres soltes que poden malmetre la carrosseria o trencar els vidres del vehicle. Per què l’administració competent no tapa els clots del ferm o reforma el traçat o les connexions de la via per disminuir o eliminar la possibilitat d’accidents? És clar que això és més car que avisar dels problemes, però és el que cal fer si volem un trànsit més segur a les carreteres. Ergo, deixem-nos ja de preguntar quins són els problemes de la recerca, que coneixem des de fa temps, i posem-nos a intentar resoldre’ls.

El govern de la Generalitat ha posat en marxa un anomenat Grup Horitzó, constituït per una vintena de científics d’excel·lència que hauran de definir les prioritats, el full de ruta, que caldrà seguir per tal que la recerca catalana mantingui i superi els nivells de qualitat que ha assolit els darrers anys. Conec l’executòria científica de la majoria dels membres d’aquest grup, excel·lent com he dit, i sé que, per això mateix, coneixen els problemes i podran donar idees adients per resoldre’ls. Segons conclou l’informe L'estat de la ciència a Catalunya, que el departament de Recerca i Universitats va encarregar a la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, els principals problemes són l'envelliment de les plantilles de personal docent i investigador, la dificultat que troben els joves per obrir-se camí i consolidar una carrera científica o la dificultat per retenir talent o internacionalitzar plantilles. Jo hi podria afegir que encara hi ha una molt baixa representació de dones en els nostres centres de recerca, cosa que no sempre passa en les carreres universitàries: ¿es perden pel camí que va de la universitat als centres de recerca? També que hi ha una excessiva burocràcia acadèmica, de l’Estat i de la Generalitat, i que són insuficients els pressupostos que es dediquen a la recerca.

Cargando
No hay anuncios

Insisteixo: això ho sabem els científics (perquè ho patim o ho hem patit) i ho saben els responsables de la política científica a Catalunya des de fa anys. Per què ens cal un altre diagnòstic? Que serà d’excel·lència, no ho dubto, però el que realment cal és arromangar-se i començar a resoldre les mancances que ja coneixem (que coneixem des del segle passat, si m’és permesa aquesta postil·la). No voldria pensar que des de les conselleries corresponents (que no és només la de Recerca i Universitats, perquè en d'altres també es fa recerca i, finalment, els diners els distribueix la d’Economia i Hisenda; i, si la recerca és, com s’ha dit més d’un cop, essencial per al progrés del país, també la de Presidència hi té alguna cosa a dir) es prefereix anar coneixent fins al darrer detall del diagnòstic en lloc de començar a aplicar el tractament guaridor.