Prostitució: que la vergonya canviï de bàndol

Com a lectora sempre m’ha sorprès la quantitat de prostitutes que apareixen en els llibres escrits per homes. Diria que els autors de la meva generació i més joves ja no representen amb tanta normalitat aquesta figura tan present en l’imaginari masculí. Com si fos la cosa més normal del món pagar diners per comprar relacions sexuals. Per descomptat que sempre hi busquen alguna cosa més que sexe, en les explotades: hi busquen poder i dominació, fer-ne el que volen sense haver de donar explicacions ni haver de respondre als requeriments de la persona amb qui s’han enllitat. És a dir, que molts paguen per poder-se desfer de la humanitat que tenen la mania de tenir les femelles humanes. Si encara no s’ha fet, algú hauria de dedicar una tesi doctoral a estudiar la figura de la puta en la literatura. Anava a dir en la literatura espanyola (i catalana), però un repàs mental per autors famosos de tots els continents deixa la trista conclusió del seu abast universal i transcultural. Ja sigui en aquell personatge de García Márquez que va decidir regalar-se una adolescent verge als noranta anys o el pare de família de Naguib Mahfuz que consumia ballarines de la dansa del ventre mentre tenia la dona tancada a casa, passant per tots els qui durant el franquisme no escrivien més que sobre les mares (santes) o les meuques, fins a un personatge de Chirbes que descriu amb repulsió les pobres marroquines de qui se serveix per satisfer-se. No és només que escriguin sobre prostitutes, és que sovint les representen amb un menyspreu vomitiu, un menyspreu que coincideix amb el que senten molts homes reals quan fan servir aquesta mena de serveis. Se senten atrets per les prostitutes però les odien perquè es venen, com si no fossin ells els que les compren i, per tant, els responsables de la degradació de les consumides. Són ells els que haurien de sentir vergonya per la immoralitat i la falta d’ètica que suposa fer servir una dona que no els desitja ni gaudeix de la relació, una dona que sovint o ha estat violada per ser convertida en puta o parteix d’una situació de necessitat extrema. No en tenen prou de violar-les a canvi de diners sinó que sovint són ells els qui contribueixen a fomentar el seu estigma social. Només cal veure com, en alguns diaris, es titlla les víctimes de la trama Koldo i companyia com a “senyoretes de dubtosa moral”. La moral dubtosa no és més aviat de qui es val del seu poder per tenir a disposició dones joves com si fossin mercaderies? L’estigma no hauria de recaure sobre els qui són capaços d’intercanviar-se éssers humans sense cap mena d’escrúpol?

La teoria feminista diu que el patriarcat va disposar que cada home tingués (com a mínim) una dona mitjançant el matrimoni i que n’hi hagués algunes a disposició de tots, que són aquelles a les quals es pot tenir accés mitjançant el pagament d’una tarifa. Recordo que en parlava la feminista socialista Ángeles Álvarez en una conferència a l’escola feminista Rosario Acuña, i com a exemple posava una pancarta que es veu que uns aficionats al futbol havien penjat en un estadi i que deia “Shakira es de todos” quan el que jugava era el Piqué (i la parella encara no s’havia separat). Potser ja no hi ha tants escriptors dels que no coneixen més dones que les que troben als prostíbuls, però és evident que l’imaginari col·lectiu segueix imposant els dos tipus: les que són “per a un” i les que són “per a tots”. I mentre segueixi normalitzada l’explotació sexual d’aquestes últimes no podrem parlar ni de llibertat ni d’igualtat. Mentre hi hagi homes que es pensin que ens poden comprar i puguin fer-ho perquè no és delicte, totes continuarem atrapades en aquest esquema ranci i obsolet.