No és que no ens agradin les festes. Al contrari. Començam a fer una mica Pep amb tanta celebració. Si abans la gent es regia pel calendari de ‘feina’ –la sembra, la sega, el tondre, la verema, les matances...– ara obeïm el calendari de ‘festa’ –foguerons i dimoniades, carnaval, Pasqua, festes populars, Nadal...– que és igualment d’extenuant.
O fins i tot un punt més, perquè no hi ha treva. Ara que just just hem acabat de repassar tot el patronímic d’estiu –des de Sant Pere fins a Sant Mateu– que guia la corona de festes patronals –amb pregons, cercaviles, corregudes, ballades, revetles, gegants, torroneres...; ja arriba la temporada de fires a cada poble i llogaret, per petit que sia. Algunes són novelles i especialitzades –la Dolça, la de l’Oliva, la de les Herbes, la del Meló...–; i d’altres, genèriques i tradicionals, com les de Llucmajor –quatre voltes centenàries–, que responen fidelment al protocol original lligat, lògicament, al santoral: des de Sant Miquel fins a la Darrera Fira, el diumenge abans de Sant Lluc.
Però no hi ha d’haver descans, perquè ben aviat arribaran les Ànimes, els panellets i els jalouins, i en un no-res ens abandonarem a una irrealitat més o menys concupiscent, que s’enlaira devers el pont de la Immaculada i que no acaba fins un cop superades les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià. També coses del santoral.
Poca broma: un mes i mig de ponts, festes i segones festes, d’interrupció de tota activitat productiva i de la pràctica impossibilitat de planificar o executar cap obra humana. L’agitat periple acaba, a més, amb una setmana vibrant plena de moments estel·lars, com el nigul aromàtic –de botifarró i xulla– que enterboleix Palma –tan urbana, ella, la resta de l’any...– i li confereix de cop una aura pagesa i certa. Ets de la terra i a la terra has de tornar...
Li devem tant al santoral... Com l’entranyable ruleta russa de felicitar els amics per Sant Antoni i en trobar un Toni o una Tona, o una Antonina o una Tonyi... arriscar-se a donar-los els molts d’anys i, ai las!, “jo som dels albercocs”, et diuen. La més excelsa i prístina prova d’identitat mallorquina... Un autèntic cum laude, això de distingir els santantonis de Viana dels de Pàdua –els dels ases i els dels albercocs. Un bell codi secret amb una seqüela encara més perillosa, la del 4 d’octubre, quan el santoral es desplega en tota la seva esplendor entre santfrancescs d’Assís, de Borja, de Sales, de Xavier... I encara el repte de trobar qualque Francesca felicitable només el 9 de març, perquè fa el nom per qualque padrina devota de santa Francesca Romana...
Aviat, però, ja no serà un problema perquè el bell i nostrat costum de felicitar el patronímic ha entrat en franca recessió en favor de la celebració de l’aniversari, una nova submissió a l’univers cultural anglosaxó, incentivada pels recordatoris de Facebook. La desafecció arriba al punt de criticar explícitament la referència al santoral –per situar les dates o, simplement, per felicitar algú– pel fet de ser considerat patriarcal i de clara inspiració catòlica –vaja descobriment, Sherlock. Per no parlar dels que fins i tot suggereixen que els calendaris progressistes –com el de l’Obra Cultural, per posar-ne un exemple– ja no l’haurien de recollir... En definitiva, que sí que ens agraden les festes, però el santoral ja no és cool, ni sexy, ni està in.
Tant és així, que els joves paresimares mallorquins, en infantar/adoptar/subrogar fills i filles plens d’esperança, rebutgen radicalment els antropònims tradicionals i deixen de banda els clàssics Antònia, Magdalena, Margalida, Jaume, Joan, Miquel... en favor de vocatius més exòtics i estimulants. Els llistats d’alumnes són ben il·lustratius, i no només al sector ‘Yéssica/Kevin’, perquè també han arribat a l’illa Mars, Ones i Arenes, i altres espècies al·lòctones formulades en bell catalanesc. No són bons temps per als endemismes, ja se sap... I menys per criar fills que facin el nom dels padrins.
L’arc onomàstic que ha anat lligant les generacions durant segles era un valuós patrimoni immaterial que havia dibuixat un bell paisatge intangible. Segurament l’admiraríem devotament si l’haguessin conegut a les serralades del Tibet o a un manglar de l’Amazònia. Però, justament, passa massa a prop de casa.
És curiós, això. I que coincidesqui amb una exquisida sensibilitat per altres joies endèmiques com els llonguets, les mateixes i les varietats de llavors locals. Ara que ballam amb els cossiers de cada poble. Ara que distingim el dimoni de Manacor del de Felanitx i la tonada d’Artà de la de sa Pobla. Ara que tothom fa matances, cull oliva i fa vi a casa. Ara que els joves canten glosses i s’organitzen en confraries. Ara, justament ara, ens sembla insuportable que un infant de uè haja per nom Catalina.
