'Prohens Style'

Des de les eleccions del maig, la política balear ranqueja com pot el seu període constituent. I, tot i que la presidenta Prohens –i les seves rèpliques insulars i locals– trobin que encara és prest per ser avaluats, ja es perceben les tendències –i obsessions– que, molt probablement, esdevindran marca de la casa.

Molts dels pròcers conservadors es queixen amargament que no es respectin els 100 dies de cortesia i acusen l’oposició de “deslleialtat institucional” per no deixar-los degustar tranquil·lament el pa de noces que tan llargament havien cobejat. Realment se’n lamenten amb molta versemblança i semblarien innocents vestals, si no fos perquè són els mateixos que, sense cap escrúpol, varen dinamitar la “lleialtat institucional” pactant amb l’extrema dreta, regalant a Vox golosos càrrecs i emoluments, i fulminant consensos de dècades. No és possible que pensassin que l’oposició –política i civil– comptaria fins a 100 abans de reaccionar. 

Òbviament, un dels trets més característics del Govern Prohens és el pacte “tot per Vox però sense Vox”, que tant enorgulleix la presidenta. En realitat, les bondats del pacte per al PP són males d’entendre. La ultraderechita indolent li marca la feina i els tempos, i na Marga s’hi deixa les celles, s’embruta les mans i hipoteca la seva imatge i supervivència. Francament...

Perquè, a més, tanta generositat no ha aconseguit ni tan sols la pau familiar. A Cort, cada dos per tres, el gran Fulgencio –més feiner i en forma que la mitjana del seu partit– estreny els perns de Don Jaime, qui, resignat, li cedeix cada vegada nous nomenaments a comissions i organismes públics. 

Mentrestant, al Parlament, és Idoia Ribas l’encarregada de llegir-li la cartilla, a na Marga Prohens. Desagradables imprecacions que la presidenta sempre contesta sol·lícita i encantadííííííííssima de poder-la servir. Si, al final, el que més bonda fa és el pobre Pedro Bestard, feliçment encimbellat a la vicepresidència d’una institució que prometia suprimir i gestionant unes competències que s’havia compromès a retornar a l’Estat...

Indubtablement, la millor etiqueta corporativa del Prohens Style són unes Illes Saturation Friendly que es defensen entusiàsticament sempre que es té ocasió: places turístiques, arribades de creuers, oci i restauració, carrils de la Via de Cintura... Tot a lo grande!

La dissecció dels nous governs conservadors a les Balears també detecta una important tendència a la rectificació permanent: ara ja no aturarem les obres del Passeig Marítim, ja veurem això de la velocitat de la Via de Cintura que era tan imminent, la supressió del carril VAO ja no és peremptòria, la “flexibilització” de la LOMLOE es “flexibilitza”... I altres retractaments que vendran, com el de la flamant Llei de successions, que necessitarà mà de metge.

Al final, i vist que la gestió se’ls resisteix més que no esperaven, es refugien en la simbologia folklòrica –la Silla de Maceo, la Diada del 12 de Setembre, el rebosillo margalidà...; el vici de fer d’oposició de l’oposició; o en anuncis i fantasmades com l’amenaça de malaguenyitzar Palma o la impossible pretensió de convertir l’edifici de GESA en un museu franquícia.

Millor així, perquè, quan els surt la verinada, no són tan friendly. Escarrufa sentir Marta Vidal, consellera d’Habitatge, amenaçant el diputat Marc Pons: "El pròxim dia que digui això, li fotré una querella". Quina llengüeta, nina... O sigui, que de tant en tant es posen flamencos. Sense gaire punteria, per cert. Javier Bonet, per exemple, regidor de Turisme i Cultura, va amenaçar amb accions legals una pobra empresa familiar que no tenia cap culpa en el dolorós afer de l’escultura de José Dávila. El mateix dia, el creuer Britannia, de 4.000 passatgers, romp amarres i xoca contra un petrolier en el port de Palma a causa de la tempesta. El perillosíssim incident, a més, provoca l’afectació del 20% de la instal·lació que garanteix el subministrament de combustible a l’illa. No se’n demanen responsabilitats, no s’anuncien mesures legals ni comissions d’investigació. La naviliera, ja que hi som, aprofita per demanar l’ampliació de les infraestructures per a l’amarrament de creuers. Prohens Style.

I no, no ens oblidam de l’autèntica obsessió pepera, l’arraconament del català, que deu ser iniciativa de la mateixa Marga Prohens en persona perquè, si no, evidenciaria una genuflexió davant Vox, que no deu estar disposada a admetre. 

El plantejament és elemental: el bilingüisme i l’equilibri entre llengües és irrenunciable en tots els àmbits on hi pugui haver un teòric avantatge del català –la funció pública, l’escola, els premis literaris...–; en la resta de camps on el català és residual –mitjans, xarxes, cinema i espectacles, esports, oci juvenil...– no ens hi ficam. Coses de liberals.