26/03/2022

El preu de l’energia: evitem els grans salts

3 min

Si el nostre judici sobre el dramàtic augment del preu de l’energia fos informat pel Dr. Pangloss, el personatge de Voltaire que en tot hi veia el millor món possible, conclouríem que s’ha generat la situació ideal per estimular l’estalvi d’energia i per impulsar les renovables.

Això és ben cert. Però també ho és que la substitució cap a renovables, o l’estalvi possible, no pot evitar a curt termini un patiment social i econòmic que, a més de dolorós en si mateix, pot ser aprofitat políticament ves a saber per qui.

Com hem arribat aquí? És temptador cercar l’explicació en el mecanisme de formació de preus, però fer-ho seria erroni. El preu de l’energia depèn del preu del gas, perquè en un procés ben ordenat de producció el cost de produir una unitat addicional d’energia serà el de la tecnologia més cara entre les que ja operen. És per tant un indicador de fins a quin punt l’energia és escassa. Deixo constància, però, que els beneficis caiguts del cel que aquest preu genera (en economia se’n diu rendes) poden ser socialitzats, si es vol, per la via d’impostos sobre beneficis extraordinaris.

És millor pensar aquest tema en termes més convencionals: el preu respon a l’oferta i la demanda i oscil·la molt perquè aquestes oscil·len i perquè els usos de l’energia estan tan rígidament condicionats per la tecnologia instal·lada que responen poc als preus. És a dir, cal un moviment dràstic perquè una fàbrica passi a operar de nit o a parar màquines. Entre les circumstàncies que ara han influït sobre l’oferta i la demanda n’assenyalo dues. Una, permanent, són les mesures per fer front a la crisi climàtica, que, via impostos o via l’obligació d’adquirir drets d’emissió, encareixen el preu de venda de l’energia carbònica. L’altra, més del moment, són les conseqüències, actuals o previstes, de la invasió d’Ucraïna, que han portat a la necessitat d’anar disminuint les compres de gas rus. Ambdues venen a ser com reduccions de l’oferta: ja sigui per carbònica, ja sigui per russa, tenim menys energia usable del que era habitual en el nostre sistema de producció i consum.

Penso que la tendència de fons dictada pel combat contra el canvi climàtic s’ha d’acceptar, però la volatilitat de preus causada per les incidències del moment no ho ha de ser. En la mesura possible cal intervenir per suavitzar els moviments de preus. És a dir, per evitar salts. Com ho podríem fer?

D’aquí al 2050 els objectius de la política energètica haurien de ser tres. El primer i absolutament prioritari és l’objectiu de París: zero emissions carbòniques, en termes nets, l’any 2050. El segon, condicionat a l’assoliment del primer, és arribar al 2050 amb un preu de l’energia -que ja seria tota neta- que garanteixi nivells de benestar decents. El tercer és minimitzar el total d’emissions carbòniques d’aquí al 2050. El primer objectiu marca l’èxit o el fracàs a l’hora d’acotar l’escalfament de la Terra; el segon és clau per permetre un creixement sostenible, i el tercer, en canvi, és significatiu només en la mesura que no perseguir-lo posi en perill l’assoliment del primer o dificulti molt el segon.

Tornem a la pregunta: ¿com podem suavitzar els moviments de preus? Doncs com s’ha fet sempre: constituint reserves que s’omplen quan els preus baixen i es buiden quan pugen. I aquí, a diferència d’altres matèries primeres, estem en una bona situació, ja que de reserves per regularitzar l’oferta d’energia no en falten. Tenim la nuclear, el gas, el petroli i, anant a l’extrem, el carbó. Esclar, aquestes reserves tenen l’inconvenient que, excepte la nuclear -que té altres problemes-, són carbòniques. Però recordem-ho: sempre que arribem a emissions zero el 2050 minimitzar-les abans del 2050 no és el més prioritari.

En resum: a fi d’evitar mals majors penso que fins que no disposem de la capacitat adequada en renovables serà necessari l’ús d’energia carbònica per contenir la volatilitat de preus. Serà fiscalment sostenible? No ho seria si es tractés de fixar els preus a un nivell baix. El cost fiscal continuat, en termes de menys recaptació d’impostos o fins i tot de subvencions, seria molt problemàtic. Ara bé, no es tracta d’estabilitzar nivells sinó de suavitzar moviments bruscos. La volatilitat s’ha d’eliminar al voltant d’una trajectòria de preus, segurament creixent, gestionada perquè el ritme d’inversió en renovables i els incentius per substituir cap a renovables garanteixin que arribem a zero emissions en termes nets el 2050, i encara millor si ho podem fer tot millorant nivells de benestar.