12/07/2023

No riguem les gràcies a l'extrema dreta

Darrerament s’està sentint massa persones que fan exhibició d’un discurs obertament racista, discriminador de minories o sarcàstic vers les ideologies que intenten combatre una denigració secular del sexe femení o dels homosexuals. És cert que aquestes darreres orientacions, com qualsevol altra, tenen evidents falles epistèmiques. Utilitzar, però, fora d’un context satíric, una ironia amb ànim vexatori per rebatre-les, ultrapassa el que és acceptable en un debat científic que es desenvolupi en uns termes simplement constructius, com ha de ser sempre en una discussió sobre qualsevol àrea del coneixement. La ironia en ciència no només no fa avançar, sinó que intimida qualsevol que hi vulgui participar per defensar opcions minoritàries que, a més, no només poden ser les més interessants, sinó les que veritablement acabin per tenir raó.

Tanmateix, cada cop és més comú sentir persones queixant-se de la immigració, com si els immigrants formessin part d’una gran conspiració colonial de conquesta cultural que volgués foragitar-nos del nostre territori. Veuen al carrer persones de color més fosc o parlant llengües que no entenen, reunides en grup, i a partir d’aquí tot són sospites, quan la realitat és que l’enorme majoria d’aquestes persones mai ha comès ni cometrà un delicte. Molts, de fet, estan treballant a les mateixes empreses que tothom i només s'és conscient de la seva procedència quan se'n sap el nom. Ni tan sols sentint-los parlar. A més, ningú acaba d’entendre que l’immigrant provinent de països pobres no viatja mai per gust. Ve perquè als nostres estats hi ha una sèrie d’empresaris que busquen mà d’obra miserablement barata, i aquestes persones estan disposades a ser pagades indignament. No pensin només en paletes, cambrers, cuiners o agricultors. També són metges i infermers. Pensin després de qui és la culpa que “vinguin tants immigrants”...

Cargando
No hay anuncios

En realitat, tant qui critica la immigració com els discursos de gènere o els que miren de combatre l’homofòbia tenen una ideologia que vol eliminar de la societat tots aquests col·lectius. Malgrat que puguin dir que estan a favor de la democràcia, o que són d’esquerres, o que els escandalitza la discriminació de les dones o l’homosexualitat, la veritat és que busquen ser –o continuar sent– la nova aristocràcia i menyspreen qui no és com ells, perquè el consideren inferior. Els molesta que no estiguin esclavitzats al seu servei i fins i tot que tinguin un protagonisme social que només volen per a ells, per a la seva elit. Busquen, amb nostàlgia, la creació d’una comunitat amb abismals diferències socials, i per això combaten la igualtat que cerquen aquests col·lectius que només tracten de ser qui són, sense haver de vestir, actuar o parlar de manera impostada.

Cargando
No hay anuncios

No volen homosexuals que exhibeixin una procacitat que no suporten, perquè són reaccionaris i el sexe és quelcom que ha de pertànyer a la intimitat. No volen tampoc una dona que no puguin ridiculitzar per la seva manera de vestir o d'enraonar. Només suporten dones “discretes” o que actuïn amb la fredor o la contundència dels homes, que consideren més propers i “autèntics”. Volen els immigrants netejant lavabos, i que tornin després als seus països d’origen. Només els acaben acceptant quan tenen tants diners que els interessa econòmicament acostar-s'hi. Particularment als que –hi ha de tot– acaben sent també tan classistes com ells.

És obvi que els defensors de les ideologies de gènere fan de vegades raonaments epistèmicament erronis. La forma, però, de derrotar aquests raonaments és descobrir científicament, sense ironies, la seva manca de fonament. Fora d’escenaris d’humor que no busquin obertament fer mal, l’ús de la ironia aprofundeix la històrica discriminació d’aquests col·lectius. Això sí, fa molta gràcia als grups, particularment d’extrema dreta, que donen un altaveu a aquests que, disfressats de llibertaris jocosos, només volen fer diners. Fet i fet, els “traïdors” del grup que es vol eliminar i que continuen semblant, per aparença, part del grup enemic, sempre fan riure més. No hi ha res que provoqui més patètiques simpaties que un castellà que es torni un fanàtic independentista català o un català de soca-rel defensant amb violència verbal allò que “España es una unidad de destino en lo universal”...

Cargando
No hay anuncios

No és llibertat, el discurs del prejudici. De fet, busca excloure de l’espai de llibertat els col·lectius odiats. Cadascú pot dir el que vulgui, esclar. Defensar, però, la discriminació en cap cas és un discurs democràtic, ans al contrari.