Del PP a Ucraïna: quan realment esclata la guerra

Quan esclata una guerra de veres, amb una invasió per terra, mar i aire, ens hauríem de penedir d’haver emprat un llenguatge bèl·lic amb tanta lleugeresa com feim de costum. Quan va arribar la pandèmia, es varen batre tots els rècords i aquesta setmana no hem quedat curts. El PP ha donat molt de joc: “Foc obert entre Casado i Ayuso”, “El PP, en guerra”, “Casado ja és un cadàver polític”... N’hi ha per triar. 

El trist és que quan Putin envaeix Ucraïna i els substantius són guerra, mort o cadàver, comprovam que estàvem banalitzant aquestes paraules que duen tant de dolor al darrere. Això no treu que els protagonistes del serial del PP no ho passin malament perquè, malgrat que hagi estat un dels espectacles més al·lucinants vistos mai en la política espanyola, per a ells és un capítol mal d’engolir.

Hi havia elements que avisaven Casado que les coses no anaven bé, les alarmes s’encenien, però no feien renou i no se’n temia. El dia que va tenir en un vot la legislatura –Sánchez no hauria pogut superar el fracàs de derogar la reforma laboral– va ser el principi de la fi. Casero va pitjar el botó nuclear de l’adeu en diferit de Casado però també, sense ser-ne conscient, va donar el sus a la normalitat. Aquell dia varen tornar les bregues parlamentàries, hi va haver eleccions a Castella i Lleó amb sorpreses. I aquí hi ha hagut un decret que congela les places turístiques que ha provocat divorcis i reconciliacions entre el conseller Negueruela i els hotelers, i una llei educativa que havia de ser una bassa d’oli i en el darrer moment va passar de tot. Qui es recorda de la pandèmia? Fins i tot Putin s’ha atrevit a sortir a matar ucraïnesos. Per cert, no havíem dit que d’aquesta en sortiríem i en sortírem millors? Tornem als tòpics: no hem guanyat cap guerra, som víctimes de nosaltres mateixos.