Per més que el Govern de Prohens hagi trobat un filó polític en el tema migratori, no podrà obviar que la situació de l’habitatge requereix més que anuncis grandiloqüents de construcció de pisos com si fossin socials. Que no ho són. Abans de les eleccions veurem visites a solars amb cascs i fins i tot grues si la tramitació es fa per a autopistes administratives. Mentrestant, ens vendran xifres en brut sense una política d’habitatge realment pública. Els anuncis confirmen que les mesures només pretenen adaptar-se al mercat i ni regular-lo ni influir-hi. El cas més flagrant és el programa del Lloguer Segur amb el qual obliguen els ciutadans a sufragar el sobrecost que el propietari cobrarà perquè li resulti atractiu llogar ca seva. Em sorprèn que sigui legal (ètic, per descomptat, no) que el Govern contribueixi a l’especulació generalitzada. Ni amb aquest reclam sembla que estigui funcionant, més que res perquè la demanda és tan alta –i la desesperació de la gent, tan gran– que qui té un pis no necessita enfangar-se en tràmits burocràtics quan el pot llogar gairebé sense anunciar-lo.
El debat que hauria de plantejar-se no és si necessitam més inspectors per controlar el lloguer turístic, sinó la seva prohibició amb multes econòmiques exemplars en cas de no complir la norma. La profecia que contribuiria a desenvolupar una economia col·laborativa i actuaria com un redistribuïdor de riquesa, no s’ha complert. Ningú va pensar que l’avarícia humana i el capitalisme més voraç està per sobre de qualsevol teoria equitativa.
La situació d’emergència residencial és tan preocupant que ha de pensar-se en el bé comú, en la dignitat de qui no dorm pensant com pagarà al propietari la nova xifra que li ha imposat després de cinc anys de contracte; en qui no troba on viure perquè guanya el sou mínim interprofessional; en qui té fills menors d’edat i no aconsegueix convèncer ningú que complirà amb el pagament.
És imprescindible alliberar tots aquests pisos amb els quals s’enriqueixen els rendistes privilegiats perquè hi puguin viure els que sí que habiten els pobles i ciutats. I regular el mercat amb tots els mecanismes que la llei permeti. O fer-ne més. El problema és massa greu per confiar-ne la resolució al criteri dels rendistes. El perill social, per descomptat, no està en les pasteres del PP.
