Pena i glòria

La festa del sector editorial, més que la festa del llibre i dels escriptors, sovint encobreix vertaderes misèries, a més de la més pura i dura especulació. Igual que hi ha un mercat immobiliari tèrbol, n’hi ha un de literari, encara més tèrbol, perquè fet i fet els llibres són com cases tancades, pisos clausurats que no es veu què són al primer cop d’ull. I igual que hi ha qui se’n surt i fa diners, hi ha centenars de persones que ho proven, però que el mercat no pot gratificar, o a qui ni tan sols se’ls dona l’oportunitat de treure el cap o publicar. 

Al mateix temps, sembla que cada dia hi ha més gent amb voluntat d’escriure, i que de fet escriu i acaba el llibre, però a qui després ningú fa gaire cas, fins i tot dins la mateixa editorial, quan aconsegueix que li treguin el llibre, ho fan sense gaire fe, apostant per ell a mitges o amb desgana, o fent-ne una publicació purament especulativa, a veure si hi ha sort, com qui, més que publicar un llibre, compra un bitllet de loteria i espera que li caigui la grossa. Tinc un amic que ha estat lluitant durant anys per aconseguir que un editor li faci confiança per tirar endavant un projecte; quan per fi el troba –després de passos en fals i decepcions extemporànies– l’editor li fa un contracte lleoní: no només no li dona un avançament de les vendes futures –cosa abans habitual, encara que fossin mil euros– sinó que només es compromet a donar-li un vuit per cent de les vendes, quan abans tothom signava per un deu. Les coses han degenerat. 

S’espera que siguin els autors els que venguin el seu propi llibre, gairebé porta per porta. Si un autor està ben relacionat, o surt per la tele, o té molts seguidors a les xarxes socials, té mig camí fet, editorialment parlant. Es busca més l’audiència que no la qualitat del llibre; es mira més el mercat que no el text. Ja no s’hi val haver escrit un llibre: hom s’ha d’esgotar fent presentacions, remenant el cul pels platós i les ràdios, això en el millor dels casos, perquè el més normal, al cap i a la fi, és que molts llibres passin sense pena ni glòria. Hi ha novel·les de les quals no se’n fa ni una sola ressenya. 

I no nego que l’excel·lència pugui treure el cap; de fet, és més senzill, encara, trobar ressò per allò extraordinari que no per allò simplement ‘normal’ o ‘ben fet’. És la literatura ‘de mercat’ la que ho té més difícil en un mercat sobresaturat, quan els autors literaris ja han renunciat completament al mercat, a tenir vendes més o menys vistoses (ja tots som com els poetes: bohèmia i subvenció). S’escriu per amor a l’escriptura, cada dia més, perquè estimar altres coses no surt a compte. Tanmateix, les editorials són negocis, i han de prosperar, al marge d’ajuts i fallides que es compensen amb altres negocis no tan ‘estètics’. Com deia un editor en una entrevista recent, basta vendre 800 llibres d’un títol perquè surtin els comptes. I això, ara mateix, és molt complicat, sobretot perquè es ven allò que s’ha de vendre, i que es ven perquè precisament es posa al lloc adequat i es publicita perquè es vengui. El que no és tradició és màrqueting.