Parlaments ultracatòlics
El País Valencià, com bé diu Francesc Viadel, és peça de caça major per a l'extrema dreta espanyola, i així ho demostren, i així ho celebren a mesura que l'acord de govern que hi han subscrit el PP i Vox es va concretant. Ara han fet presidenta de les Corts Valencianes una tal Llanos Massó, que com a carta de presentació té un perfil de dona ultracatòlica, antiavortista i antifeminista. És el moment, per cert, de fer un reconeixement més que merescut a Enric Morera, de Compromís, que en les dues darreres legislatures ha ocupat aquest càrrec amb un sentit profund de la dignitat institucional que li corresponia com a màxim representant de la sobirania del poble valencià. I també amb coneixement i estima no tan sols de les formes de vida i la cultura del seu país, sinó també de tots els Països Catalans.
Res de tot això no ho hem d'esperar de Llanos Massó, que reprodueix al País Valencià un esquema que ja s'ha assajat en els dies previs a les Balears i a l'Aragó. El PP aconsegueix d'aquesta manera minimitzar la presència dels neofeixistes: al cap i a la fi, venen a dir Feijóo i totes les veus que parlen en nom del PP, “només” donen a Vox presidències de Parlaments autonòmics, com si fossin bagatel·les. Després, el fet que Vox entri o no entri als diferents governs autonòmics, o el PP hi governi en solitari o en minoria, s'explica únicament en funció de l'aritmètica: com si el percentatge de vots obtingut per Vox a cada autonomia fos una fatalitat de la qual el PP no es pot sostreure (es veu que haurien de fer-ho els socialistes investint gratuïtament els candidats i candidates peperos, perquè per ells mateixos són incapaços de tenir la iniciativa de separar-se de l'extrema dreta). En definitiva, la vella tàctica retòrica de capgirar la realitat i presentar-la reconstruïda d'acord amb la pròpia conveniència.
El que és interessant és aquesta recurrència de fer presidents de Parlament que, dins el menú ideològic de la dreta nacionalista espanyola, comparteixen l'ingredient de l'ultracatolicisme. Llanos Massó a les Corts Valencianes, Marta Fernández a les Corts Aragoneses i Gabriel Le Senne al Parlament balear tenen en comú aquest punt d'ancoratge en el nacionalcatolicisme, que ens serveix per recordar que la ultradreta espanyola no tan sols s'emparenta directament amb les extremes dretes europees, sinó que té les arrels en el franquisme i el falangisme, de les quals està ben orgullosa. Dins el panorama general que presenta aquesta dreta (negacionisme de la violència de gènere i del canvi climàtic, masclisme, racisme, supremacisme, odi contra la diversitat lingüística i cultural, LGTBI-fòbia, etc.) pot semblar un element quasi folklòric o accessori, però no és així. La necessitat d'articular discursos forts (que comparteixen altres ultradretes d'arreu) fa intuir un retorn a la idea d'unitat nacional indissolublement lligada a una professió de fe determinada. Evidentment, això també aniria contra la idea constitucional d'Espanya com a estat aconfessional. Però no és gens descartable que vagin per aquí.
