El Pacte Nacional per la Llengua no pot esperar més
Deixeu-me començar pel final, no siga cas que la retòrica diluïsca el missatge: ens cal, urgentment, un gran pacte social per la revitalització de la llengua catalana. El no nat Pacte Nacional per la Llengua proposat la legislatura anterior responia a una crida institucional a treballar, de bracet de la societat civil, per millorar la confortabilitat del català en el seu ecosistema històric. El document d’experts –que vaig tenir l’honor de coordinar juntament amb Isidor Marí– ja va posar damunt la taula les febleses d’una llengua que no acaba de reeixir en el feixuc camí cap a la normalitat, però també posava èmfasi en les fortaleses, un vector que no hem d’obviar si volem aconseguir una adhesió ciutadana que vaja més enllà del grup etnolingüístic autòcton.
L’anàlisi demolingüística de l’informe descansava en les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població del 2018 (EULP 2018). Aquestes dades s’acaben d’actualitzar amb la publicació recent dels primers resultats de l’EULP 2023, uns resultats que han provocat un autèntic terrabastall mediàtic. La polarització de la interpretació ha conformat dos grans grups, aparentment antagònics. Recorrent a Umberto Eco, podríem recuperar allò dels apocalíptics i els integrats. Sens dubte una dicotomia que simplifica una realitat que, dit a la manera d’Edgar Morin, ens situa de ple en el paradigma de la complexitat. Al marge dels determinismes de les dues mirades, això és, la substitució indefectible del català o la seua salvació, no menys indefectible, tinc la sensació que s’ha creat un posicionament intermedi, que veu amb gran preocupació l’evolució sociolingüística d’una llengua, la qual, alhora, encara mostra una certa fortalesa en determinats indicadors.
Soc del parer que les noves dades defineixen una situació ambivalent. El retrocés dels indicadors vinculats a la base demolingüística (llengua inicial i llengua d’identificació) i als usos de la llengua catalana (llengua habitual i àmbits d’ús) han fet encendre els llums d’alarma davant una dinàmica decreixent sostinguda. També s’han afeblit algunes dinàmiques d’atracció, encara actives el 2018 (decalatge entre llengua inicial i d’identificació). En el pol oposat, el de les valoracions positives, caldria destacar la fortalesa de la transmissió lingüística intergeneracional, l’increment en nombres absoluts de coneixedors de la llengua i l’interès dels nouvinguts per accedir a la llengua catalana. I encara, pendent d’una valoració més aprofundida, no hauríem de perdre de vista l’increment de la identificació bilingüe català-castellà (s’ha duplicat des del 2018) i els usos, també compartits, de les dues llengües.
Tot plegat s’ha donat en un context de multilingüisme extrem, que situa el factor demogràfic al bell mig de la diagnosi. Les migracions, doncs, han esdevingut protagonistes d’una causalitat que requereix encara molta recerca que n’avalue rigorosament l'impacte. A propòsit d’això. La composició de la població mostra uns canvis que tendencialment porten a una pèrdua de pes dels nats a Catalunya i a la resta de l’Estat, mentre que els nats a l’estranger van guanyant presència, fins a representar prop d’una quarta part dels residents.
Situar la llengua catalana en l’agenda social és clau a l’hora de (re)conscienciar la població i la classe política sobre la necessitat d’impulsar activament el procés de revitalització de la llengua. Al capdavall, resulta fonamental anar més enllà de les actituds i adoptar un comportament comunicatiu efectiu favorable a la llengua catalana. Des de l’àmbit polític cal actuar amb determinació. Les accions “des de dalt”, sota l’empara d’una millora necessària de la regulació del multilingüisme domèstic, s’han d’aixoplugar en un projecte normalitzador solvent. Un cop assentat el nou govern resultant de les darreres eleccions autonòmiques, amb un Departament de Política Lingüística nou de trinca i amb una proposta ideològica continuista en matèria sociolingüística, el Pacte Nacional per la Llengua no pot esperar més. El pacte ha de tenir com a objectiu indefugible situar el català en la centralitat comunicativa de la seua societat de referència. En aquest sentit, m’atreveixo a demanar generositat i altura de mires als diferents actors polítics implicats. A uns, els que detenen el poder, perquè l’assoliment del consens no desvirtue un programa d’actuació compromès i contundent. Als altres, els que s’ho miren des de l’oposició parlamentària, perquè el tacticisme no bloquege una intervenció peremptòria.
Som davant un repte de país de gran magnitud. I la societat, la població autòctona i la forana, no en pot romandre al marge. L’acció “des de baix” també ha de ser determinant. Ens cal, doncs, un relat potent i una agentivitat coral. Segurament, contradient l’enyorada Carme Junyent, no tot depèn de tu, de nosaltres, però amb tota seguretat, amable lector, tingues present que també depèn de tu. Som-hi.
