Qui pa enceta i no hi fa creu…

“Qui pa enceta i no hi fa creu, el dimoni se'l fa seu”. Avui aquesta dita ens resulta incomprensible, però al llarg dels segles va formar part d’un ritual quotidià respectat per tothom i que jo vaig arribar a conèixer: el de fer una creu amb la punta del ganivet sobre la part llisa d’un pa rodó abans de llescar-lo.

Són moltes les coses de la meva infància que resulten incomprensibles o fins i tot absurdes als meus nets. No els critico per això. Jo també em sorprenia amb el que contaven els meus avis, però a vegades em deixo envair per una certa melangia en comprovar la pèrdua de valor, i fins i tot de sacralitat, de les petites coses, com el panem nostrum quotidianum. Avui la tan lloada “confiança del consumidor” és, bàsicament, la devoció a l’obsolescent, el culte comercial a la pràctica de l'un sol ús. Cal esprémer ràpidament el valor d’ús de qualsevol objecte de consum per poder substituir-lo i estar al dia.

He descobert, no fa gaire, que ser vell és estimar incondicionalment totes aquelles andròmines que fan de la teva casa la teva llar. Cada objecte atrotinat que t’acompanya és com una àncora llançada al riu d’Heràclit. Als joves el que els agrada és surfejar per aquest riu.

No és fàcil envellir. Hi ha una conspiració al teu voltant que s’encaparra a negar-te aquest dret tan bàsic a ser vell. Vell tout court, ni sènior, ni home de la tercera edat o de l’edat daurada o de qualsevol altre eufemisme cursi. “Però si encara et veus jove!”, et diuen, i et deixen al cor la ganivetada de l’“encara”. 

Recentment, el meu metge em va aconsellar que em fes un munt d’anàlisis. En portar-li els resultats em va dir, amb to una mica forçat, que tenia una salut de ferro. “No afegeixi ara les paraules fatals”, li vaig respondre. Com que no m'entenia, li ho vaig aclarir: “… per a la seva edat”. 

Ets inapel·lablement vell quan estàs més pendent dels teus genolls que dels genolls de la veïna i, sobretot, quan la teva reacció automàtica davant una dona que et mira amb interès és comprovar que portes la cremallera de la bragueta apujada.

Però jo els volia parlar del pa, és a dir, del desencantament del món, perquè el pa ha esdevingut el producte més desposseït de misteri de la nostra cultura, fins al punt que si demanes pa en una fleca, no sabran què servir-te. Ara el pa és un producte de disseny personalitzat.

A hores d’ara a ningú li passa pel cap la possibilitat de beneir el pa... si és que n’hi ha a taula. A la meva infantesa, a un poblet de Navarra, era preceptiu deixar sempre el pa amb la base tocant la taula perquè, altrament, es feia plorar la verge. El pa era tan sagrat que llençar-lo es considerava un pecat.

Quan els antics grecs somiaven amb l'Edat d'Or s'imaginaven a ells mateixos jugant als daus amb grans pans rodons. Es diu que quan Demòcrit, el filòsof rialler, s'estava morint, va observar que la seva germana s’estava planyent no tant per aquesta fatalitat com pel fet que tindria lloc al bell mig del gran festival de les Tesmofòries i l’obligat dol la forçaria a tancar-se a casa, sense gaudir de la joia del carrer. Demòcrit va demanar-li que cada dia li portés de la fleca un pa acabat de coure i li deixés al costat del cap. La flaireta del pa acabat de fer el mantindria amb vida els dies que calguessin. I així va ser. Passades les festes, la germana li va retirar el pa i Demòcrit va morir entre els planys sense recança de la seva germana.

Irene Rigau em va contar un conte que li contava a ella la seva mare, el de la senyora de Tous: "Hi havia al castell de Tous una senyora tan capritxosa que s'alimentava exclusivament del moll dels ossos de bens negres. Després d'acabar amb tots els bens negres del seu país es va entossudir a comprar-los en països cada cop més remots. Va haver de vendre les seves possessions, va acabar a la ruïna i es va veure forçada a viure de la caritat dels seus antics súbdits. Un dia la masovera d'una masia li va donar un grapat de nous i un bocí de pa dur. La senyora va devorar aquell menjar amb llàgrimes als ulls. «Si hagués sabut que el pa amb nous era tan bo», va dir, «encara seria la senyora de Tous»."

Per acabar: quan Alexander Szurek era al camp de concentració de Wülzburg, una dona li va donar una llesca de pa. Algú va advertir-la que el presoner seria afusellat aviat. Ella va respondre “Potser no és tan dolent”. Alexander Szurek era comunista, jueu, polonès i brigadista internacional a la guerra d'Espanya. Podia ser executat per cadascun d'aquests motius, però aquella dona va veure només un home amb molta gana i li va oferir el que tenia de més sagrat.