Óscar Bernàcer: “El biquini és un punt d’inflexió en la nostra història”

MadridEl 1953, Pere Zaragoza, alcalde de Benidorm, agafa la seva Vespa i enfila cap a Madrid. Objectiu: entrevistar-se amb Franco perquè autoritzi el biquini a les platges de la ciutat. Necessita el seu aval per fer front a l’Església catòlica i obrir les portes de bat a bat al turisme europeu. Quan Óscar Bernàcer va conèixer aquesta història real va posar-se a treballar per dur-la a la pantalla. Ara ha dirigit el curtmetratge Bikini, produït per Nakamura Films.

¿Pere Zaragoza va ser el primer que va veure clar el negoci del turisme de masses a la costa valenciana?

Era un home sorprenent. Va arribar a l’alcaldia de Benidorm de manera provisional i s’hi va quedar 17 anys. Representava prou bé les contradiccions de l’època, d’un país sotmès a una foscor terrible en l’àmbit moral i polític. Els joves del poble se n’estaven anant perquè l’almadrava havia marxat cap a Cadis i va veure una gran oportunitat en la gent que venia del nord d’Europa, amb vacances pagades per les seves empreses.

Ell, però, era un home del règim?

Sí, ell era un falangista de camisa blava, però, per exemple, va ser el primer alcalde d’Espanya que va permetre la tornada d’alguns exiliats republicans. També va ser el primer que, després de la guerra, fa un pregó de festes en valencià. Per casualitat hi havia una càmera de TVE i el van acusar de fer apologia del separatisme. A ell! Era un home que va saber jugar les cartes que tenia.

El biquini va ser una d’aquestes cartes?

Sí, perquè les dones estrangeres que venien el feien servir. Ell estava convençut que el que feia estava bé, però a l’arquebisbe de València li va arribar una sol·licitud perquè l’excomuniqués, cosa que significava pràcticament perdre la ciutadania. Davant d’això, va recórrer al governador civil i al ministeri, que se’n van desentendre. Aleshores va decidir agafar la Vespa i fer vuit hores de carretera per anar a veure Franco. I el va convèncer.

Què se’n sap de la reunió a El Pardo?

No hi ha gaire informació. Zaragoza sempre va dir que Franco va ser molt amable amb ell i que ho va entendre perfectament. En aquest moment va començar entre ells una amistat, i Carmen Polo anava tot sovint a Benidorm a passar-hi caps de setmana i temporades a l’estiu. De fet, la primera declaració d’hisenda que va fer la família Franco els la va fer ell.

¿Creus que aquella trobada va ser clau per convertir el biquini en una icona de l’Espanya del desarrollismo?

Forçant aquella reunió, Pere Zaragoza va normalitzar una situació que ja exisitia a les platges, mig d’amagat, i va potenciar a partir d’aquí el turisme de masses. Si Franco hagués dit que no, si s’hagués imposat la moral catòlica a la realitat que vivia Europa, potser hauríem estat tancats 20 anys més. El biquini és un emblema i, ens agradi o no, és un punt d’inflexió en la nostra història. El curtmetratge no és ni una lloa al turisme ni una crítica. Explica com van anar les coses, i que cadascú en tregui les seves conclusions.

Què et va seduir de la història per convertir-la en ficció?

Només d’imaginar-me com li explicaven a Franco com és un biquini ja em vaig descollonar. Al mateix temps, però, per a Zaragoza era un moment molt difícil de la seva vida. A partir d’aquí vaig començar a investigar el personatge, la seva vida. Ell va introduir tècniques de màrqueting que ara ens semblen normals. Per exemple, enviava branques d’ametller en flor en ple hivern a les agències de viatges dels països nòrdics amb el missatge “Esto está pasando en Benidorm”.

Com s’encara fer comèdia amb personatges d’una dictadura?

D’entrada, hi havia molt bona química entre els actors [Carlos Areces, Rosario Pardo, Sergio Caballero]. Jo era escèptic de fer conya amb personatges franquistes, però de sobte a tothom li ha fet gràcia. Crec que és un símbol de maduresa de la societat, que sap mirar una cosa que no va més enllà de passar una bona estona amb una anècdota real. La gent té ganes de riure’s de la nostra història, del passat que tenim, encara que sigui molt magre.

En la teva història, qui posa més bastons a les rodes és Carmen Polo.

Ens anava molt bé per fer la comèdia jugar amb la idea que, a Franco, si li parles dels números, ja te l’has guanyat, però a l’altra no. Hi havia la rumorologia que, en segons quins temes, ella portava la veu cantant a l’Estat. Per això fem una caricaturització del personatge, que fa Rosario Pardo, com una exaltació de la tradició i del provincianisme.

Bikini serà un documental?

El vam començar fa un any i mig i ara estem pendents de temes de finançament. El curtmetratge el vam presentar també a la platja del Mal Pas de Benidorm el 10 de juliol i va anar molt bé.