Quan es va aprovar la Llei de memòria i reconeixement democràtics, l’any 2018, vam dir que era una llei que, per si mateixa, justificava tota una legislatura, perquè donava veu al silenci i dignitat als noms esborrats de la història. Avui, quan el conglomerat d’extraextrema dreta té decidit iniciar-ne la derogació, estranyament, no sento tristesa per les víctimes, ni pels fills ni els descendents. La seva memòria ja està escrita en allò invisible, en els murs que van sentir els seus passos. La llavor està sembrada i ha germinat. Sento pena pel meu país, que, sota el setge de la violència política i l’odi, ha oblidat que la democràcia també és una forma de tendresa.
Aquestes darreres setmanes, al Parlament, hem pogut comprovar l'existència d'un fil conductor comú entre el discurs antiimmigració de la presidenta, al debat de la comunitat, i els recents atacs contra la memòria democràtica, que rau en una lògica política d'exclusió i negació que busca fracturar el teixit social a través de la deslegitimació. L'odi i la violència política funcionen aquí com a mecanismes per deshumanitzar i dividir la societat. Però, cal tenir en compte que en esborrar els noms d’una part, s’esborra el mapa que ens ha de guiar entre la boira que ennuvola l'horitzó present. El feixisme no ressorgeix amb uniformes i camises blaves, sinó amb paraules de menyspreu i amb tràfec de vots calculats.
Pertanyo a una generació, i unes circumstàncies, que em van fer sentir, sense vel ni artifici, l'amabilitat amb què els vells republicans em tractaven i la fredor de l’escrutini dels falangistes. Amb els anys vaig comprendre que aquesta diferència no era simple cortesia sinó un presagi de vida, una clau per entendre la condició humana. Per això conservem una sensibilitat que no és nostàlgia sinó un deure: la reparació del que s'ha trencat, el reconeixement de l'ocult, la promesa que res d'allò tornarà a ser. Perquè els qui avui alcen la veu aspra i inquisidora contra la història no tenen la força ni la dignitat d'acovardir-nos; manquen de la capacitat moral per esclavitzar el nostre ànim o esborrar la nostra memòria. Potser el seu soroll es faci desagradable, però la nostra resistència és tranquil·la i permanent, com la llera invisible d'un riu que incorpora aigua nova.
S'equivoca la presidenta Prohens quan diu que “els únics que parlen del tema són l'esquerra”. La justícia, la veritat i la reparació no són per a un bàndol, són brúixoles universals que orienten com entendre el món i com actuar-hi. Quan es deshumanitza, el que queda és un buit on nia la injustícia i la submissió, una ombra que enterboleix la política de les coses i la relació entre les persones. Encara que ella vulgui aparentar normalitat, al buit moral on habita creix la submissió al capital i el menyspreu al medi; és aquí on la paraula perd el pes i l'acció, el sentit. Quan parlem de principis, parlem de política, economia, interès general i bé comú; parlem de la felicitat de la gent i de progrés del país. Senyora presidenta, no ens enganyi en esquarterar la realitat, ni falsejar la veritat, el món no és un trencaclosques trencat; és un teixit que sosté tot alhora. Separar els fils no és dividir, sinó desfer. La veritat no es fragmenta, i qui ho intenta només revela la seva fragilitat.
La presidenta s'equivoca en posar, banalment, com a exemple, en el debat parlamentari, Maria Corina Machado i ignorar la carta que li va dirigir Adolfo Pérez Esquivel, també Nobel de la Pau. Molt especialment, perquè no és una discrepància entre premiats, sinó que la qüestió de fons plantejada no és cap altra que la pobresa que devora la dignitat. La presidenta tendeix, amb massa freqüència, a la superficialitat, sota el mantell del qual amaga la por de la igualtat i de la justícia. Però, ja que no ho fa la presidenta, ens endinsarem una mica més en el tema: Pérez Esquivel li diu a Corina Machado: “Sorprèn com t'aferres al poder del capital i dels mercats, i t'he de dir que ells no tenen aliats ni amics, només interessos freds i calculadores”. La missiva del Nobel argentí, ben bé, podria tenir com a destinatària la presidenta Prohens; si fa no fa, en la mateixa ombra que l’opositora veneçolana.
“Un clàssic”, deia Calvino, “és un llibre que mai no acaba de dir el que ha de dir" en la creença que "mai acabem de traduir-lo definitivament", com si fos un organisme en evolució constant que sempre ens diu coses noves. Antoine de Saint-Exupéry considerava que "una guerra civil no és una guerra sinó una malaltia. Lluita un gairebé contra si mateix". I, Hugh Thomas, per la seva part, deia que el "clima d'enemistat, silenci i sospita" que trobava en parlar de la guerra civil espanyola era conseqüència de la magnitud de la tragèdia. Superposar les tres idees seria bo per pensar en futur i per reflexionar sobre el món en conjunt. El resultat de la combinació és la República que ens interpel·la com a antecedent democràtic per parlar de futur.
Paul Preston, al pròleg de L’Holocaust Espanyol, recull les proclames del general Emilio Mola, un dels principals instigadors de l’assonada, en el sentit que l'objectiu era "eliminar sense escrúpols ni vacil·lació tots els que no pensin com nosaltres”. Mal exemple a seguir. Esborrar tot vestigi de l’’altre’, com intenta la política de Prohens, és negar el fet que una a societat creix i canvia, gràcies a les ferides, a la confrontació, a les veus dissonants, no al silenci que l’ofega. La baixesa moral de l’ocultació és la calç dels sepulcres blanquejats d’una societat insana.
