05/07/2023

La nova Galeria del superàvit fiscal

La inauguració de la Galeria de les Col·leccions Reials, a Madrid, al costat del Palau Reial, ens ofereix un exemple de manual del càlcul de les balances fiscals. L’Estat, mitjançant l’entitat Patrimonio Nacional, ha gastat 172 milions d’euros per valoritzar col·leccions reials, propietat de l’entitat Patrimonio Nacional, exposant-les en un marc arquitectònic d’altíssima qualitat. A l’hora de passar comptes de les balances fiscals constarà com a despesa feta per l’Estat en benefici de tots els ciutadans espanyols. En conseqüència, no comptarà com superàvit fiscal de Madrid, com tampoc compten tots els elements patrimonials i de despesa derivats de la capitalitat de Madrid.

Tanmateix, com va explicar l’economista presidenta de Patrimonio Nacional, atraurà els visitants a la capital de l’Estat a pernoctar-hi una nit més. Són les seves declaracions justificatives de la despesa en el moment de la inauguració del museu. O sigui, constitueix una despesa feta en benefici de Madrid, de què s'aprofitarà la seva ciutadania. La resta de ciutadans de l’Estat que el vulguin visitar hauran de passar “una nit més” a Madrid. Dit en altres paraules, és superàvit fiscal de Madrid mesurat pel flux de caixa i dèficit per a la resta. L’obra, els contractes que s’han hagut de fer per a la projectació, construcció i equipament del museu i, amb tota seguretat, la ingent despesa ordinària, s’hauran fet i es faran a compte dels impostos de tota la ciutadania. Mentrestant, moltes iniciatives molt més modestes quant a cost però igualment rellevants quant a impacte local i probablement també estatal, no s’hauran fet per manca de pressupost públic. Les grans infraestructures culturals barcelonines en són un exemple vistós: l’Estat hi ha reduït molt la seva aportació. Allò que va a Madrid és de tots els espanyols, però més dels de Madrid. Allò que es fa fora, deu ser d’altres espanyols, que no mereixen el mateix suport públic estatal.

Cargando
No hay anuncios

Sorprèn que els governs centrals no hagin parat atenció a la possibilitat de fer el museu –si calia fer-lo– en altres localitzacions. Hauria estat una manera de fer presents les glòries de la Corona i de l’Estat en territoris i ciutats que hi han contribuït molt i que estan ben presents a la nova Galeria. Podria haver estat Segòvia, o Valladolid o Toledo, que van ser diverses vegades capitals de fet de la Corona de Castella, o Guadalajara, o Sòria o Àvila, o Conca, o la sempre oblidada Terol, o tants altres llocs de les antigues Corones de Castella i d’Aragó. Fins i tot Lleida, el gran museu d’art de la qual l’Estat va buidar durant la vigència de l’article 155 de la Constitució. Fins i tot s’hauria pogut fer a Palma, per compensar la confiscació de facto del Palau de Marivent, que va ser llegat el 1966 per la vídua del seu propietari a la –aleshores– Diputació Provincial de Balears perquè estigués obert al públic i pogués ser gaudit per tota la ciutadania. Hauria estat una bonica compensació simbòlica. Segur que a València o a Xàtiva també hauria compensat espolis històrics fets per monarques hispànics. Però el concepte d’equilibrar els territoris no s’ha tingut en compte. No deu caldre, atès que la inversió és en benefici de tots els espanyols.

Segur que a Madrid ho troben tan natural que ni tan sols tenen el reflex de justificar l’enorme despesa –la més important en matèria cultural feta el darrer quart de segle– i la seva localització amb millors arguments que la generació de més pernoctacions a Madrid. Quina deu ser la rendibilitat d’aquesta inversió per a Madrid? I quina deu ser per a la població de tot l’Estat? Per a Madrid, molt positiva; per a la resta, indubtablement negativa. L’actual presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid ho explica amb total sinceritat: “Madrid es España y España es Madrid”. I genera l’entusiasme... local. La capitalitat és el que té: es retroalimenta. Una decisió que els promotors (la mateixa presidenta de Patrimonio Nacional) anomenen “de país” –una designació entendridora i molt sentida a Catalunya– i que és bona per damunt de qualsevol altra consideració, però que per això mateix només és digna de Madrid.

Cargando
No hay anuncios

Sovint queixes com aquesta meva són considerades menyspreables per procedir de les anomenades elits provincials, òbviament inferiors a les estatals, que són “nacionals” i amb sentit “de país”. Qui ho diu sol ser part de les elits “nacionals”. L’actual presidenta de Patrimonio Nacional n’és un exemple ella mateixa. Segur que és una professional de vàlua indiscutible, i que fa molt bé la seva feina, però és paradigma de l’apropiació de l’Estat per les elits locals de Madrid, il·lustrades però molt elitistes i molt locals.

L’engranatge que alimenta el superàvit fiscal de Madrid està basat en una gran acceptació entre la ciutadania espanyola. ¿És conscient aquesta ciutadania que la identificació entre Madrid i Espanya porta a la fi, per inutilitat, del mateix concepte d'Espanya?