De l’article assagístic del crític Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) a Serra d’Or (I-1968). Aquest divendres és el centenari del naixement de Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972), poeta, traductor, lingüista. El mes passat va fer mig segle de la seva mort, aniversari que va motivar que l’ARA li dediqués a ell i a Joan Fuster un Llegim monogràfic, i en aquesta secció es triés un text de Ramon Barnils.
[...]
Tota la tècnica magnífica de Gabriel Ferrater, feta de talent i de sensibilitat, arrenca de l’any 1958, quan el poeta en tenia trenta-sis. Havia tornat a Catalunya després de la guerra i de l’arrencada de l’altra guerra, la mundial, l’any 1941. I no podem deixar de preocupar-nos pel destí d’aquest noi en aquells anys, per la seva línia. ¿Per què aquella línia, de la qual sorgí un silenci de disset anys, i alguns articles, com aquell que parlava de la cultura catalana i es titulava Madame se meurt? Ell mateix ens diu que va llançar marrameus - quan el Reich va ensenyar la panxa... Potser a alguns els calgué, en la nostra joventut, plorar per una derrota que no era la seva, com d’altres exultaven amb una victòria que tampoc no fou la nostra. Tant se val ara, llevat de l’arxiu de la història recent: d’aquell silenci ens ha vingut aquest poeta, que ha posat la crítica a prova. Gabriel Ferrater ha publicat fins ara un centenar llarg de poemes (113 exactament) en tres reculls, i un dels poemes de més de mil tres-cents versos. Ha traduït Kafka i d’altres coses, i té quaranta-cinc anys. Teoria dels cossos, publicat fa un any per Antologia catalana (Edicions 62), ha obtingut el premi Crítica de poesia de Serra d’Or i la Lletra d’Or. Tot això en menys de deu anys no és un mal resultat, sobretot perquè mentrestant una opinió general, lenta i tossuda, s’inclina a considerar Gabriel Ferrater com un nom de primer rengle, i sense haver-ne llegit res. És una acceptació confusa com gairebé totes les acceptacions generals i profundes, però instal·lada en un cert fatalisme resignat. Perquè, s’escau que d’un quant temps ençà semblava que la poesia catalana, separant-se de les principals coetànies, ja no havia de donar sorpreses d’ordre intel·lectual, perquè, per fi, ja se sabia definitivament com havia d’ésser, o poc se’n faltaria. No ha estat així, i la cosa no podia anar altrament: ens trobem amb una poesia que posa a prova la crítica més seriosa, i que és culta, refinada, independent, engatjada, difícil, intel·lectual, reminiscent, eròtica i avançada.. Però hi ha encara un altre valor, intrínsec, però explosiu a la llarga, en la poesia de Gabriel Ferrater: la realització tècnica. Cal anar fins a Carles Riba per a trobar un acompliment tècnic semblant, un propòsit formal reeixit. [...]
