Un nou moment per al sobiranisme

Les bones notícies també venen del País Valencià. Fa pocs dies es feia pública una enquesta interna de Compromís en què es constatava una tendència que ja es podia intuir en altres nacions sense estat de la Península: els partits sobiranistes poden ser l’alternativa als governs del PP i Vox. Que l’enquesta dibuixi un empat a quatre entre Compromís (25-26 diputats), Vox (25-26), el PSPV (24-25) i el PP (24-25) respon, sens dubte, a un moviment tectònic important. D’una banda, la reacció de la societat valenciana davant la gestió criminal de la gota freda per part de Mazón. De l’altra, la manca de lideratges al PSPV, massa preocupat per “ofrenar noves glòries a Espanya” des de l’àmbit ministerial. Ens serveix, però, aquest mapa, per imaginar un nou horitzó a les Illes Balears?

Deixant de banda la ressaca postreferèndum al Principat, Euskal Herria i Galícia encara ens en poden donar més pistes. A les darreres eleccions d’Euskadi, Bildu va arribar a un històric empat tècnic amb el PNB, amb 27 escons. A la segona, el BNG va conquerir el lloc de partit líder de l’oposició davant la majoria absoluta del PP (40), amb 25 escons que quasi triplicaven el resultat del PSG (9). Les dues campanyes varen tenir un aspecte en comú: la menció directa, sense complexos, al concepte de nació. Una feina complicada, de línia dura, però que podria ser efectiva a mitjà i a llarg termini. En uns temps plens d’incerteses, de retorn dels imperialismes, parlar clar i autocentrat pot tenir premi.

I a les Illes? Hi ha una alternativa clara al Govern del PP, un projecte il·lusionant i que parli dels neguits diaris i de fons de la ciutadania (habitatge, llengua, sostenibilitat, un canvi radical del model turístic…)? La resposta, segurament, té tant de sí com de no. MÉS està fent una més que notable feina parlamentària, però sembla que el seu discurs té problemes per arribar al conjunt de la societat, i es mantenen obstinats a continuar, a diferència de Compromís, sota el paraigua de Sumar. Coalició Per Mallorca vol fer renéixer per enèsima vegada l’espai autocentrat de centredreta, però ho fa amb un discurs que alguns defineixen com a xenòfob i que el PP, sigui com sigui, s’està apressant a integrar. Mentrestant, el PSIB, còmplice circumstancial del sobiranisme de tot color, continua immers en la seva crisi de lideratges, amb el no-relleu de Francina Armengol i amb un Iago Negueruela com a mínim despistat. En l’àmbit cívic, el creixement de socis de l’Obra Cultural Balear convida a l’optimisme, però també hauria de fer que l’entitat es plantejàs què n’ha de fer, ara, d’aquesta força, i l’Assemblea Sobiranista continua amb greus problemes per incidir en la conversa pública, no sempre amb els marcs comunicatius més afinats (tant de bo la nova junta hi sàpiga posar remei).

Al País Valencià, a Galícia i a Euskal Herria, la resposta sembla evident: un discurs clar, honest i autocentrat pot ajudar a crear majories socials alternatives als governs del PP i Vox. I aquí? Ho sabrem aprofitar?