La nostra banda sonora
L’altre dia parlava amb un amic de Begin again (John Carney, 2013) i li vaig demanar permís per emprar una terminologia que, fora de l’entorn audiovisual, podria sonar una mica pedant, però que és idònia per explicar una de les escenes més singulars i boniques que per a mi té aquesta pel·lícula. Hi ha un moment en què els dos personatges principals, interpretats per Keira Knightley i Mark Ruffalo, caminen per Nova York i comparteixen les respectives playlists de Spotify. Premen play sense fer cap canvi ni revisió a la llista de reproducció i, per tant, accepten que pugui haver-hi algun plaer culpable, si bé caldria que ens plantegéssim fins a quin punt té sentit que siguin culpables, determinats plaers.
El cas és que Ruffalo i Knightley es posen els auriculars i passegen per la ciutat mentre les cançons es van succeint, i aleshores es produeix un fenomen que el director gestiona hàbilment, de manera subtil i explícita alhora, i és el fenomen de la transició de música diegètica a extradiegètica, uns conceptes que el director agafa, manipula i fa interactuar com qui sap el que diu i també sap el que es fa. M’explico i, sobretot, explico els conceptes.
La música extradiegètica, en cinema, s’empra per designar aquelles melodies que nosaltres, els espectadors, sentim, però que és aliena a la realitat dels personatges: per a ells no existeix. La diegètica, en canvi, seria aquell moment musical en què, posem per cas, sona un CD en un reproductor de l’habitació del protagonista, o en què algú toca la guitarra en un concert de fi de curs: aleshores, la música que nosaltres escoltem és la mateixa que senten les persones fictícies que omplen la pantalla.
Parlar de música extradiegètica faria referència, d’una manera molt bàsica i succinta, a la idea clàssica de bandes sonores: sons que conformen la geografia musical d’aquell film però que no existeixen en la història, com quan Audrey Tatou camina per París escoltant Yann Tiersen o Woody Allen camina per Manhattan escoltant George Gershwin. L’associació de París al so d’un acordió o la impossibilitat de qualsevol cinèfil d’anar per Manhattan de nit sense sentir unes notes de jazz molt endins es nodreixen, és clar, de la influència del setè art en el nostre imaginari emocional, visual, també musical.
A Begin again, doncs, aquell moment musical és tècnicament un exemple de música diegètica, perquè la música que sentim nosaltres és la mateixa que sona a través dels auriculars que tots dos duen posats. Tanmateix, i aquí resideix per a mi l’encert de Carney, els personatges de Knightley i Ruffalo juguen aleshores a caminar per la ciutat posant-se banda sonora, és a dir, fingint que una música extradiegètica està sonant mentre ells, ni que sigui durant una estona, viuen un moment doblement cinematogràfic davant dels espectadors de la sala de cinema a les fosques.
De la mateixa manera que el cinema ens fa de mirall en la manera de besar, per exemple, no pot ser gens innòcua, l’exposició permanent a una manera d’anar per la vida i per la pantalla tan lligades a una banda sonora. I, talment com si els personatges de Begin again ho tinguessin clar, sembla que ens diguin (i que ens ho digui també el director): sabem el que feu també vosaltres quan aneu per Palma, per Barcelona, per Berlín o per Roma escoltant una cançó o una altra segons la mena de personatge que voleu sentir-vos aquell dia; segons el gènere i la direcció que voldríeu que definissin l’escena que vosaltres, davant d’un públic invisible, noteu que esteu interpretant.
A banda, doncs, d’aquestes consideracions que, ja ho comentava abans, deuen sonar lleugerament rebuscades per a algú una mica aliè al món audiovisual més enllà del rol d’espectador, hi ha una altra cosa a destacar, penso, en aquesta escena de la pel·lícula. I és que Carney també subratlla amb molta elegància que hi ha poques coses més íntimes que compartir la nostra banda sonora amb una altra persona. Tampoc no se m’ocorre cap fórmula més eficaç que la que ell proposa per garantir que, durant uns minuts, s’avanci a una mateixa freqüència modulada amb la persona que tenim al costat i que volem sentir a prop. La germanor que acompanya els espectadors que, durant al voltant de dues hores, han compartit una història i una música en pantalla gran s’emfatitza necessàriament i agafa connotacions encara més especials si la duem al terreny de la vida real, on a sobre, i només amb uns auriculars i una playlist a mà, ens podem permetre fantasiejar amb la idea de ser els compositors i directors no només de la nostra escena musical, sinó també de la del coprotagonista que ens acompanya.
Laura Gost és escriptora
