27/03/2021

“No me vengas con romances”

Conde niño por amores, / es niño y pasó la mar, / va a dar agua a su caballo / la mañana de San Juan ”. Això és un romance. De romanç(o) no me’n sé cap de memòria, ho reconec. Vaig tenir una mestra de literatura castellana bastant més eficient que la de catalana. Coses que passen.

Així doncs, potser ens costa trobar exemples en català dels romanços que són narracions orals o escrites, sovint sobre les aventures d’algun heroi, que es recitaven per places i carrers (i més tard es venien impresos), però hem sabut treure rendiment del significat popular de romanço. De fet, es podria dir que, en singular, romanç ha quedat per al poema, i romanço (aparegut al segle XIX a partir del plural romanços ) per a les excuses o dilacions (“Està carregat de romanços”), que sovint són mentides o enganys (“No em vinguis amb romanços”), segurament perquè molts dels romanços (les narracions novel·lesques) no deixaven de ser mitges veritats on s’hi posava més pa que formatge.

Cargando
No hay anuncios

En castellà, aquest últim significat, se l’ha quedat el cuento, més concretament, el cuento chino. Fins i tot el DCVB ens ofereix com a traducció de romanço en el sentit de “conversa, assumpte, etc., que resulta impertinent, enutjós, que no interessa” cuento. És ben cert que els qüentos xinos també tenen un gran arrelament popular entre nosaltres… No arrufeu el nas, en català convindria escriure’ls així (qüentos ), encara que sobti d’entrada, perquè d’aquesta manera fem palès que la pronúncia és a la catalana (no n’hem fet mai una traducció literal, contes xinesos ). Ara bé, en aquests casos de castellanismes flagrants que violenten tant la normativa actual, crec que convé preguntar-se si és realment imprescindible acceptar-los, si no tenim altres maneres igual de funcionals de dir el mateix. I, no em vingueu amb romanços, en aquest cas sí que n’hi ha. Perquè, a part de romanços, també tenim contes de la vora del foc (potser menys pejoratius, d’acord) i uns fantàstics (i intergalàctics) sopars de duro (gràcies per tant, Picanyol!) D’altra banda, crec que no cal patir gaire, perquè la correcció política aviat no ens deixarà utilitzar la referència oriental i entre dir qüentos sols i dir romanços ja es veu que no hi ha color.

Ho tenim una mica més fotut amb un altre cuento, el de vivir del cuento. Viure amb l’esquena dreta funciona molt bé en certs contextos, però no en tots. El que ens aniria de perles gairebé sempre és anar tirant de la rifeta, una frase feta relativament nova (costa de trobar-la als diccionaris) que han utilitzat autors il·lustres com Pla i Puig Ferreter però que no acaba de fer fortuna. Potser que deixem de romancejar i aprofitem que la tenim per prescindir d’un castellanisme, que no anem pas sobrats d’autoestima (lingüística).