07/09/2023

No s'ha acabat res

A Itàlia, aquest estiu, dues nenes de 13 anys han estat violades per una manada de sis adolescents i una noia de 19 anys violada per set nois després d’emborratxar-la. Andrea Giambruno, la parella i pare de la filla de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, va dir a la televisió que “si evites emborratxar-te, evites determinades problemàtiques perquè després trobes el llop”. 

A França, també aquest estiu, una dona de 29 anys va ser brutalment torturada i violada per un home de 18 anys. Fins i tot el personal hospitalari va haver de necessitar ajuda psicològica per afrontar el que van veure. Dies més tard, en plena onada de calor, durant un festival de teatre al carrer a la regió d’Alvèrnia, la policia va detenir una jove que s’havia tret la samarreta. La van multar per “exhibició sexual”. Dos dies més tard hi va haver una manifestació amb més pits nus de dones per mostrar el rebuig contra una llei “masclista, discriminatòria i il·legítima”. A Éric Dupond-Moretti, ministre de Justícia francès, que va visitar el lloc dels fets, no se li va acudir res més que dir en la trobada amb els periodistes: "Veig que entre les dones periodistes que m'heu fet preguntes cap de vosaltres era davant meu ensenyant els pits, eh? No fa prou calor?"

Cargando
No hay anuncios

A Espanya, la mateixa setmana que el masclisme inventava el “fals feminisme”, un home de 49 anys matava la seva parella de 36 a Salamanca. Va fer veure que es volia suïcidar, però finalment es va lliurar a la policia. Un altre home de 71 anys va matar la seva exparella de 58 i després, sempre després, mai abans, sempre després, es va suïcidar. Aquesta setmana una dona de 52 anys ha estat assassinada pel seu marit a Sevilla i una de 46 pel seu company a Jaén.

Cargando
No hay anuncios

No s'ha acabat res. El cas Rubiales, certament, ha sacsejat el món de l’esport i la societat en general. Hem vist i sentit coses que ens han fet contenir la ràbia i els comentaris per sobre de les nostres possibilitats. Estem acostumades a fer-ho. Estem acostumades a ser agredides de totes les maneres possibles. La violència en les paraules de Rubiales defensant-se i la dels seus còmplices aplaudint-lo és tan extrema que fa terror. La defensa d’aquest individu per tots els individus com ell és per tancar-se i no sortir mai més al món. La imatge d’un home que representa una institució, per més futbolística que sigui, tocant-se el ous en senyal de victòria, hauria de ser prou per fer-lo fora com a representant de res. Però ni així. I nosaltres persistim. Ens expliquem. Denunciem. Exigim. Encara que no hi hagi mai un final i sempre tinguem la sensació de tornar a començar.  

Són a tot arreu, a tots els països, passejant-se impunement, sent aplaudits, celebrats. Tenen el poder i l’exerceixen amb violència. Amb la més evident i amb la més subtil. Els masclistes de primer nivell són els que citen les seves mares, les seves germanes i les seves filles per defensar la seva innocència. Els que les utilitzen. N’hi ha molts i en vindran molts més. No tenen por. Tenen odi contra les dones. Se senten superiors i així es manifesten, sense pudor, com si fossin nens que han fet una malifeta sense voler. Han de ser permanentment perdonats. Perquè ells només fan el seu paper. Són les dones que han començat a fer-ne un altre. I això no és culpa seva. El llopno és el culpable, la culpable és la que topa amb el llop. Tampoc les mirades ni les lleis dels homes. Els culpables són els pits de les dones i els seus petons. Els llops continuen udolant perquè encara, el món, és terra de llops.