No només el què, també el com
En el meu darrer article, 'Més enllà del creixement', plantejava que vivim atrapats en el conflicte capital-vida: una tensió estructural que converteix l’economia en una maquinària d’extracció permanent mentre erosiona les bases materials i socials que sostenen l’existència. És la realitat quotidiana d’un món accelerat, precaritzat i ecològicament desbordat, on les emergències es cronifiquen i la política sovint gestiona els símptomes mentre protegeix les causes.
La reflexió venia alimentada pels debats del Fòrum Social Més Enllà del Creixement, un espai on moviments socials, sindicalisme i acadèmia coincidírem en una idea clau: el decreixement —o postcreixement— no és un eslògan, sinó una pràctica de reorganització econòmica i cultural orientada a garantir vides dignes dins els límits biofísics dels territoris que habitam i del planeta, amb justícia social i intergeneracional. Parlam d’aliances àmplies, de sobiranies per recuperar i d’imaginaris per disputar. Parlam, sobretot, de conflicte i d’alternatives reals.
És en aquest mateix fil en què es va inscriure la participació divendres passat al Fòrum de l’Economia Social del Camp de Tarragona, el FESCT, organitzat per la CoopCamp. Un espai que pretén aterrar aquestes idees al terreny de l’economia social i solidària. Si al Fòrum debatíem marcs globals i horitzons civilitzatoris, al FESCT posàvem cos i eines a la pregunta clau: com s’organitza la vida quan deixam de posar el creixement econòmic al centre? Quan la sostenibilitat de la vida esdevé l’horitzó polític de la transformació social i supera l’ordre imposat i s’enfoca a la reproducció del capital? Cooperatives, xarxes comunitàries, finances ètiques, cultura crítica i formes democràtiques de producció no són peces marginals, són infraestructures materials d’un altre model possible i desitjable i d’una altra economia possible i també desitjable que volem reivindicar. És des d’aquest marc, el de les economies transformadores, que l’economia social no és un nínxol més dins el capitalisme, sinó que n’és una esquerda, una fractura, una (altra) possibilitat: democratitza i qüestiona la propietat, arrela l’activitat al territori, prioritza l’ús per damunt del lucre i reconeix que sostenir la vida —les cures, l’alimentació, l’habitatge, els vincles— és l’autèntic centre de qualsevol sistema econòmic que mereixi aquest nom en una reapropiació i ressignificació necessària. Exactament el contrari del productivisme que converteix tot allò viu en mercaderia.
En la jornada del FESCT ens endinsàrem, a més, en els fabulatoris —laboratoris per (con)fabular—: espais col·lectius per fabular futurs habitables i entrenar la imaginació política. En temps de col·lapse i distopies normalitzades, imaginar no és evadir-se: és disputar el relat d’allò que és realista. Cal, ara més que mai, sortir del marc mental de la inevitabilitat i construir llenguatges, escenes i pràctiques que facin pensable —i desitjable— una societat postcapitalista, feminista, antiracista i ecològicament viable. Aquesta dimensió cultural i narrativa és inseparable de la transformació material. Sense imaginaris nous, les polítiques valentes semblen impossibles. Sense pràctiques concretes, els imaginaris es dissolen en retòrica. Per això, espais com el FESCT i els fabulatoris dialoguen tan bé amb allò que defensàvem al Fòrum: cal articular pensament, acció i comunitat; cal cosir economia, cultura i democràcia.
És el que també intentam fer en el nostre context, posant a debat les fabulacions al voltant de la proposta de l’estudi Impactes sobre el treball de la transformació ecosocial a les Illes Balears. Amb aquest estudi intentam traduir el marc decreixentista en propostes tangibles per a la transformació ecosocial de l’economia balear. Davant el relat únic que equipara progrés amb monocultiu turístic, plantejam diversificar el model productiu, reduir dependències, reforçar sectors que sostenen la vida i repensar el treball més enllà del salari: redistribuir temps, reconèixer cures, enfortir vincles i democratitzar la planificació econòmica. No és només de què viurem, sinó com viurem.
Això és el que aquesta setmana també hem pogut posar en discussió en el marc de les IV Trobades de CES territorials de CCOO, unes jornades a les quals ens han convidat per parlar d’aquesta proposta de transformació ecosocial. La proposta pren el canvi climàtic com a punt de partida de les noves realitats a què haurem de fer front i en què ens cal una aliança forta de les propostes ecologistes i el món del treball i el sindicalisme, més enllà del treball assalariat. La transició ecosocial només serà viable si és justa, i només serà justa si posa el món del treball al centre i assumeix que la dimensió de justícia social és el cor de qualsevol alternativa transformadora que permeti reconduir l’economia dels territoris.
No és un camí fàcil. Implica conflictes, renúncies i una disputa oberta amb els poders establerts. També una disputa amb els límits dels nostres propis marcs mentals que ens hem d’atrevir a rompre i desbordar. I això és el que feim en aquests espais de diàleg i pensament col·lectiu, atrevir-nos a desbordar la centralitat del creixement, per deixar de preguntar-nos com créixer i passar a preguntar-nos com viure —i viure millor— amb dignitat, justícia i límits.