09/02/2023

Sigues excèntric, però no massa

Un amic que sempre apareix acompanyat d’un llibre a qualsevol indret per si aconsegueix trobar una mica de repòs i temps per assaborir-lo, va endur-se’n un de breu per passar un cap de setmana a casa meva quan jo no hi era. El vaig trobar oblidat en una prestatgeria un cop havia marxat i, com que l’exemplar tenia els marges desgastats i la coberta esquerdada, vaig pensar que era probable que hagués passat per moltes mans i que potser pagava la pena de ser llegit. Sovint ens trobem tan encaparrats en les pròpies dèries que no podem destronar-les, i donar una ullada als interessos dels altres pot revifar l’ànima. Vaig observar la muntanya de llibres que agombolo a l’escriptori i, malgrat el volum ingent de pàgines que sentia que m’havia de cruspir abans d’emprendre una nova tasca, vaig començar la petita novel·la. A Cara de pan de Sara Mesa no hi vaig trobar els acostumats tirotejos que tant em fascinen ni tampoc escenes exagerades i grotesques. Hi vaig descobrir una escriptura senzilla, nerviosa, que narrava l’arrencada d’una relació entre una adolescent i un home que, per a ella, ja era massa vell. La història avançava i jo vigilava atenta cada encontre entre els dos, perquè esperava que la protagonista ensopegués amb la desgràcia, però el moment previsible no arribava. No va ser senzill adonar-me que havia caigut en la trampa de l’autora, que, a través de la narració d’aquesta estrafolària relació, em posava al davant i de forma clarivident –per tal que no la pogués passar per alt– la meva submissió al judici moral i, sobretot, al poder de l'opinió pública. On hi havia un amor germanívol, jo esperava depravació, perquè el cos d’un home experimentat que dialoga amb una nena que amb prou feines havia començat a entendre la ment dels qui l’envoltaven, em generava sospites. No hi havia sexe, ni abús, ni res que s’hi assemblés. Només una bonica amistat. La nena, emperò, entenia moltes més coses de les que jo imaginava, perquè a partir del seu judici –fonamentat, segurament, en les seves sensacions–, havia abandonat l’escola pel fet de no sentir-s’hi a gust. Amagada cada dia durant l’horari escolar en un racó d’un parc públic, cobejava la visita del seu nou amic, que, com ella, tampoc s’adelitava en el món que li havia tocat viure. Ells dos, retirats, gaudien de la seva associació assetjats per les mirades dels altres, que la jutjaven i que, paradoxalment, eren els mateixos que els havien condemnat, amb el seu mirar prim i la seva exigència temperamental, a l’ostracisme. 

Cargando
No hay anuncios

La crítica a la societat que la novel·la de Mesa suscita no és banal. És ben sabut que les institucions –tots aquells espais reglamentats i conformats per individus que defensen una única manera de situar-se en el món– generen identitats a les persones però, al mateix temps, els priven d’esdevenir una altra cosa. En aquests espais hi dialoguen la màgia de la creativitat i el poder de la castració. En altres paraules, les institucions, com la família o l’escola, tenen la capacitat de forjar el caràcter dels mortals i, de passada, mitjançant afalacs i càstigs, prohibir que molts d’ells defugin la normativitat que s’ha establert per la seva conducta. En una mateixa comunitat podem topar-nos amb cossos submisos que no han rebut –o no han sabut desenvolupar– l’estímul de la rebel·lia, però també amb cossos convulsos que criden i són sancionats i que, en conseqüència, han pres l’elecció d’aïllar-se. El contrasentit apareix quan el sanejament i la interrogació crítica de la institució només pot desencadenar-se quan algú se n’ha allunyat i ha pogut disposar de tranquil·litat per posar en dubte els seus principis. L’anàlisi que es deriva del seu raonament és lloada pels altres, tot i que amaga, a grans trets, el plany i el sofriment d’haver-se’n sentit exclòs i d’haver format part d’una institució que no comprenia la seva singularitat i que era nociva per al seu esperit. De totes maneres, no tothom aconsegueix articular amb paraules el dolor que li provoca la seva raresa. Les institucions s’encarreguen de produir uns residus vivents que són titllats de massa extravagants, de massa anòmals, tot i que, per contra, confirmen la regla existent –la normalitat–, perquè com a excepcions l’observen i la pateixen des de fora. Sorprenentment, els qui es troben capficats per la lògica d’una institució no s’assabenten de la seva naturalesa social i, per tant, mutable, perquè s’hi han habituat. Tinc la impressió que el precepte primordial d’una comunitat demana que siguis prou excèntric per aconseguir reconeixement, però que no t’excedeixis, perquè aleshores no seràs apte per formar-ne part. Si vols ser aplaudit, has de mirar de fer, dalt d’una corda, els equilibris més difícils, tot evitant, cada dia, patir la caiguda que hi ha avall.