No acabar mai el ploricó
Els girs narratius efectuats al darrer moment, que presenten revelacions espaterrants, són un recurs barat a les ficcions. Aconsegueixen que el lector, o l'espectador –sempre que sigui prou incaut–, tingui la sensació d'haver assistit a un moment important, però en realitat aquests trucs només indiquen que el narrador no s'ha pres seriosament el seu relat, i encara pitjor, que tampoc s'ha pres seriosament el seu lector o espectador. Que l'únic que cerca és un aplaudiment fàcil, una resposta pavloviana d'aprovació.
Tot això és aplicable també a la política, especialment en període preelectoral. Ara, de fet, el període preelectoral ja és sempre, i quan falta només un any perquè se celebrin, com succeeix amb les catalanes, es considera que les eleccions són passat demà. A tal efecte, ERC i Junts van agafant posicions: per la seva banda, Pere Aragonès ja ha volgut aclarir que repetirà com a candidat (i negar que ho hagi fet per càlcul electoral) i ha fet una remodelació de gabinet bàsicament encaminada a promocionar l'ara vicepresidenta Laura Vilagrà i a treure Sergi Sabrià de les tenebres perquè reparteixi mastegots a plena llum del dia.
Junts, després d'haver fet el pas d'entrar en negociacions amb el PSOE, sent la necessitat de desmarcar-se d'ERC, i de moment ho fa temptejant diferents formes d'antipolítica. Tant els és obrir avui el debat sobre immigració de la pitjor manera (començant per les expulsions de reincidents, en comptes de la integració i l'ensenyament del català als migrants) com especular amb el seu vot al Congrés en votacions especialment sonades, com les dels decrets de mesures socials de fa tres setmanes, o la de la llei d'amnistia d'aquest dimarts. Aquesta va acabar en un “no” que tècnicament no és dramàtic (suposa allargar quinze dies més la introducció de possibles esmenes: el PSOE diu que el text està tancat, però no seria la primera vegada que canvia de parer), però que a la pràctica representa un altre cop d'efecte d'aquests que agraden a la cúpula de Junts (amb totes les ramificacions que calgui considerar en aquesta cúpula). Es tracta de fer parlamentarisme espectacle, amb el propòsit d'endur-se expectació, càmeres, micros i protagonisme.
I es tracta també de no donar mai per finit (valgui la paràfrasi d'un vers de Miquel Àngel Riera) el temps del victimisme, una temptació a la qual sembla haver-se abonat Junts i a la qual ERC tampoc és del tot aliena. Mirar d'escurar el moll de l'os del ressentiment posterior al Procés, a fi que no es dispersi en quarts espais i altres invencions populistes que l'independentisme desencantat sigui capaç de congriar. Tot això, naturalment, sense acabar mai tampoc l'eterna brega i l'inacabable intercanvi d'acusacions mútues entre els dos partits grans de l'independentisme català, sobre els quals pesa l'amenaça, reflectida en sondejos i enquestes de perdre la majoria absoluta al Parlament. La mateixa majoria de la qual mai s'ha tret profit, perquè s'ha preferit sempre allargar el ploricó.
