Nins als carrers

PalmaQuan demanen a un governant quin llegat voldria deixar, comença a enumerar un catàleg d’obres, una relació d’inversions, de carrers remodelats, instal·lacions esportives, places recuperades i habitatges construïts; en el millor dels casos. En el pitjor, opta per parlar de projectes que només existeixen als argumentaris dels gabinets de comunicació. És lògic. Les infraestructures s’inauguren, es fotografien i queden per a la pròxima campanya electoral.

Per això em va cridar l’atenció la resposta de Virgilio Moreno quan Maria Llull li va demanar quina Inca voldria deixar. No va parlar d’edificis ni de grans projectes, sinó d’una ciutat més cohesionada, més plural, on la convivència formi part del paisatge quotidià. Maria, que esporga els seus textos amb diligència prussiana, va deixar fora que, quan Moreno explica que a la seva ciutat els nins juguen a pilota davant l’Ajuntament i que els adolescents passegen i seuen a les places a les nits d’estiu, hi ha altres batles que l’escolten amb enveja. Ell no parla de renous ni de molèsties. Parla de nins que juguen.

Vivim una època en què sembla que l’espai públic només funciona quan està perfectament endreçat. Volem places netes, silencioses i previsibles. Ens molesten les pilotes, els grups de joves, qualsevol indici de vida que no estigui programat. Hem acabat confonent l’absència de conflicte amb la convivència.

Una ciutat no és viva perquè tingui més voravies o més fanals. És viva quan els habitants senten que el carrer també els pertany. Aquesta és l’obra pública més difícil de construir: la que no apareix als pressupostos municipals, ni s’adjudica mitjançant un concurs, ni s’inaugura tallant una cinta.

Els bons batles de poble –fins i tot, quan governen ciutats que fa temps que han deixat de ser pobles– ho saben. Caminen a poc a poc, perquè sempre hi ha algú que els atura per parlar-hi. Escolten i entenen que governar consisteix menys a aixecar edificis que a aconseguir que la gent continuï volent viure plegada. Després tenim Palma, governada i explicada com si fos el Chicago d’Al Capone.

L’èxit d’una ciutat no és que els carrers estiguin impecables, sinó que encara hi hagi nins que hi juguin i joves que els recorrin sense sentir que hi fan nosa. I, sobretot, que els qui governen no facin gaire cas a qui els molesta això.