Neu a la gelera
No crec equivocar-me si dic que bona part dels records que ens endurem d’aquest estiu tenen a veure amb el sol. Més enllà de la calor insuportable, la possibilitat d’haver pogut veure un eclipsi total no és una cosa que passi cada estiu. Hi va haver gent que va passar hores esperant o que es va gastar una bona suma de diners per tenir un lloc a primera línia de mar, tot i que alguns no pogueren evitar que un nigul arribés en el moment més inoportú.
El filòsof i sociòleg alemany Hartmut Rosa va reflexionar fa uns anys precisament sobre el concepte de l’indisponible. De forma resumida, la seva tesi és que bona part de les coses i situacions importants que ens passen en la vida ens són incontrolables, no en podem disposar. Rosa es refereix a moments importants, com decidir quina carrera estudiar o casar-nos amb una determinada persona, però també a situacions més comunes, com ara gaudir de la neu. Qui no ha desitjat, quan era nin, una bona nevada al seu poble i poder jugar amb la neu i llançar-ne bolles o fer ninots com a les pel·lícules? Però el fet és que, fora de les latituds molt septentrionals, això només passa de tant en tant i és una experiència tan intensa com inesperada i efímera. L’experiència de gaudir d’una nevada a ca nostra és un exemple paradigmàtic de l’indisponible.
Ser conscients d’això ens duu a cercar una forma diferent de relacionar-nos amb el nostre entorn. Rosa parla d’entrar en ressonància amb les coses en lloc de controlar-les. Continuant amb l’exemple anterior, sabem que no podem disposar de la neu, agafar-la i posar-la al congelador per a quan vulguem fer-ne ús. El que sí que podem fer és deixar-nos tocar per la neu, evocar bells records o sentir-nos transformats amb la seva contemplació.
La ressonància no és la resposta per evitar la indisponibilitat, sinó per evitar la frustració. Això no impedeix que hi hagi una tendència a voler reduir aquesta indisponibilitat. De fet, un dels trets característics de la modernitat és, precisament, l’esforç per reduir-la i assegurar el control sobre allò que ens envolta. Continuant amb el símil de la neu, això es pot aconseguir des del moment que la tècnica ens permet crear neu artificial, de la mateixa manera que alguna gent va llogar aeronaus per poder veure l’eclipsi evitant una possible ennigulada. No se’ns ha d’escapar, però, un detall: a diferència de la natural, la neu artificial no és per a tothom, sinó només per a la gent que pot pagar l’entrada per accedir-hi.
Pagar per una experiència la fa disponible per a qui s’ho pot permetre, però no la fa més valuosa. No hem de caure en la trampa de confondre l’indisponible amb el luxe o l’exclusivitat; és ridícul comparar el que sent un infant que veu nevar a ca seva per primera vegada amb el que sent el milionari que puja al seu megaiot. Allò de què disposam, encara que sigui pagant, perd la gràcia.
El passat dia dotze, a ca nostra, vàrem veure l’eclipsi al terrat, a Porreres, enmig del poble. Hi havia alguns veïnats als terrats del voltant. No era el lloc ideal per veure’l, però per a nosaltres va ser un esdeveniment que, des de la casa on vivim i han viscut els meus pares, padrins i repadrins, ens permeté construir un record compartit i únic.