Nens vius, nens morts
Tam-tam. I tantarantam. Diuen que trauran pantalles de les escoles. I hi instal·laran cervells? Ves, bada, neurona. Vull dir que un dels principals problemes és d’allà dalt: de software. De barrinar, discórrer, donar voltes a la bicicleta del cap. Perquè ja podem xiular si l’ase no vol beure-veure. Ihà-ihò.
Que sí, que això: l’ortografia, la mala educació, el me-la-sua-tot, el tantsemenfotisme, el melindrisme… El tot i el res. Perquè en quin moment de la reconsagrada foguera col·lectiva vam confondre el fum amb el rostit? Eh? Perquè abans d’escriure cal pensar. I així tot. Ho saben els robots, la IA, el meu gat, Son Goku i la bleda assolellada fent la fotosíntesi. Però alguns humans, que només tenen de títol una etiqueta d’Anís del Mono, creuen que no. No hi ha preguntes, interrogants, dubtes, electricitat, plutoni, gasolina, suor, nervi… Hi ha una paraeducació. És la pedagogia del porque-yo-lo-valgo. Yo-no-soy-tonto. Yo-yo. Sí-sí. Fàbriques de ihàs-ihòs. Rucs en sèrie creient-se que són espavilats i no saben fer la o amb un canut. Venen de sèrie. Lobotomitzats des de casa. Caps tunejats a domicili. A moltes famílies comença la para-farsa-pedagògica. I a l’escola això no s’arregla ni amb un mall, ni amb aiguarràs. I si a més li fots querosè com a mètode pedagògic… Fa temps que passa.
El que està passant és que des d'infantil fins a la universitat tenim alumnes ben preparats existencialment, anímicament, acadèmicament, esforçadament… I davant l’allau d’analfabets que els envolten es tanquen, s’aïllen, abandonen, embogeixen… Passa això: que el que molts hem après, llegat, de generació en generació, no ho veiem al nostre dia a dia de país: família, escola, feina, carrer, núvol, membrana sensorial… La divisió entre unes educacions familiars i escolars i d’altres és total. Dues carreteres, potser encara paral·lels, però que ja no es toquen i es van separant, allunyant…
El 1994 començava tenint-ho tot en contra la Facultat de Comunicació Blanquerna. Només tenia la pedagogia de la il·lusió, l’aventura, la fragilitat, la força, l’energia. Fa trenta anys de la primera promoció i Miquel Tresserres, primer degà, ens diu unes paraules als que ara estem a la sirga del funambulisme existencial. Però sempre cal això. Parla, Miquel: “Participar com a actors apassionats en el convit universitari, en el convit que és la vida. La història de cadascú és una epopeia de sorpreses i imprevistos… El convit i el combat de la vida. On la comunicació informa i enganya alhora. Una veritat òbvia en pot amagar una altra de fonamental que permet entendre-ho tot, i el joc banal entre veritats, veritats a mitges i mentides no para, i en el convit apassionat de la vida anem aprenent que els millors moments són els de la comunicació interpersonal: franca, lliure, intel·ligent, no sabríem viure en un món massa quiet”. Gràcies.
Hi ha una pedagogia que ensenya tot el contrari: que no hi ha convit ni combat a la vida. Que cal aprendre a estar quiet. Encefalograma pla. Identitat vegetal. Prescriptors del buit. Ganduls simulant ser treballadors. Llestos sense lletra. Drogoaddictes emocionals. Dictadors de la felicitat. Analfabets existencials. Perquè hi ha una pedagogia dels vius i una pedagogia dels morts. Ens calen persones, no cadàvers. Perquè els nens no han de morir ni al present, ni al futur. Perquè així tot mor: sense la pedagogia del convit i el combat.