Un negoci que ho arrossega tot

Avui el negoci immobiliari passa per damunt tota la resta de negocis, com una gran piconadora. Fa uns dies a una tertúlia televisiva un dels participants, després de fer aquesta asseveració, es demanava quin temps estarien el petit i mitjà comerç i sectors com el de la restauració a sumar-se a les veus que exigeixen que es prenguin mesures valentes per frenar l’escalada de preus de l’habitatge. S’ho demanava i seguidament esmentava tot un llistat de coses que la gent no pot comprar o no pot fer perquè el lloc on viu o malviu s’endú la major part dels seus ingressos. Ho escoltava jo i pensava que, tot i ser-ho, no és el major dels problemes, el de la incapacitat de consumir –llevat que parlem de les necessitats bàsiques, les imprescindibles.

D’un temps ençà, el problema de l’habitatge és la principal preocupació de la immensa majoria dels ciutadans de les Balears i de l’Estat. Els més grans recordam que un dia ho va ser ETA, altres èpoques i de manera reiterada ho ha estat l’atur i en certs moments també els polítics s’han situat entre els maldecaps més esmentats. Però tot això, fins i tot la manca de feina tenia més fàcil solució.

El negoci immobiliari, amb la dinàmica acceleradora i excloent en què ha entrat, fins i tot més que com a piconadora, actua com un vampir que deixa sense energia una part cada vegada més nombrosa de la població. I això és gent que, no només no es pot concedir el caprici d’anar a sopar a fora o a comprar-se un perfum, sinó que no pot arreglar-se les dents i no pot pensar a pagar un reforç educatiu per als seus fills, per posar només dos exemples entre els innombrables mals que ocasiona. No hi havia d’haver més mobilitzacions per exigir el dret a l’habitatge?