Necessitem vacances

Canviar de xip, carregar les piles, desconnectar: tots els tòpics associats a les vacances són ara una urgència per a la majoria virtual que governa el país. Els tristos episodis d’aquest mes de juliol, amb Laura Borràs en l’epicentre, tornen a marcar la distància entre el país real i un sainet non-stop, magnificat a la premsa i a les xarxes, amb alguns moments de vergonya aliena i d’altres que demostren una deriva preocupant (populista, essencialista) en la part més irreductible de l’univers de Junts. Podríem observar aquest fenomen amb indiferència, però si la protagonista és la segona autoritat del país, i si el seu partit forma part del Govern, és difícil no amoïnar-se per les conseqüències que aquest juliol d’opereta pot tenir en l’ànim dels electors.

Junts té un problema estratègic que tard o d’hora s’haurà d’afrontar. El pacte entre Turull i Borràs en el recent congrés del partit sembla tenir poc futur després de la suspensió de la presidenta i la seva desaforada reacció. És significatiu que els consellers de Junts fossin els menys empàtics amb Borràs i li demanessin un pas al costat, mentre que l’entorn de la presidenta, concretament Quim Torra, suggerís la ruptura del Govern. El problema del cas Borràs és que no desgasta ERC i CUP, els seus “botxins”, sinó el sobiranisme en conjunt, que l’electorat tendeix a valorar com una única olla de grills. Un exemple: el conseller Giró, que va tornar de la reunió del Consell de Política Fiscal amb 3.000 milions d’euros i amb prou feines n’ha tret rendiment mediàtic, pendents com estàvem tots del vodevil de la Borràs, en Dalmases i companyia.

Com que Giró no és d’ERC, pot anar a Madrid a reunir-se amb la resta de consellers autonòmics sense que els partidaris de la “confrontació intel·ligent” li diguin botifler. I el que n’ha obtingut és objectivament bo per al benestar dels catalans, que haurem d’afrontar una tardor complicada. També és objectivament bo que la taula de diàleg pacti el respecte al nou marc legislatiu sobre el català i que resolgui, sobre la taula i també a sota, una part del problema de la repressió. Però la taula sempre serà la riota del sobiranisme, per un pecat d’origen: se’ns va dir que era el marc on es debatria la solució al conflicte i un referèndum pactat. I tothom sap que això no passarà, almenys en el curt termini (i això sense tenir en compte que el PSOE tard o d’hora perdrà el poder). El problema de la taula és, doncs, un problema d’expectatives impossibles de satisfer amb la correlació de forces actual. Però no deixa de ser un marc de negociació bilateral entre l’Estat i la Generalitat, i renunciar-hi seria donar la raó als impacients que clamen per aconseguir-ho tot immediatament i sense eines, com si l’octubre del 2017 no hagués existit, com si el poder real el tinguéssim nosaltres i no Espanya. Aquests sectors que demanen “activar la DUI, ja” són com els nens que des dels seients de darrere del cotxe van preguntant amb insistència: “Ja hem arribat? Ja hem arribat? Ja hem arribat?”

Junts ha de meditar sobre els costos del seu flirteig amb el populisme, que segons el sondeig del CEO li pot passar una factura electoral enorme. I ERC s’ha de preguntar per què no pren vots ni als seus companys independentistes ni tampoc al PSC, que segons el mateix CEO cotitza a l’alça, tot i el mal moment del PSOE. Si el rebombori continu resta, i el diàleg no suma, ¿quin camí li queda al sobiranisme? Heus aquí un bon tema per a la reflexió vacacional. Ens veiem al setembre.