Amb el nas tapat
El fet que autèntiques vergonyes de la judicatura, com Enrique Arnaldo o Concepción Espejel, hagin acabat prosperant com a vocals d'un suposadament renovat Tribunal Constitucional (vet aquí la demostració que és perfectament possible renovar-se i morir a la vegada) ens recorda, per si ho havíem oblidat, el domini indiscutible del Partit Popular dins el sistema polític espanyol. Fins i tot en hores baixes com les que travessa actualment, sense ni cent diputats al Congrés i liderat (és un dir) per una banda d'incompetents, el PP segueix sent, i serà, el partit del poder, apuntalat per l'empresa, les finances, els mitjans de comunicació i, per descomptat, els poders de l'Estat, entre els quals la justícia. D'aquí l'acomplexament del PSOE en relació al PP, del qual ja hem parlat aquesta setmana: no és cert, com solem dir per inèrcia, que PP i PSOE siguin “els dos grans partits” de la política espanyola. Aquí només hi ha un gran partit, el PP, i després un altre de subsidiari que omple l'espai del centreesquerra i al qual es permet subsistir però mai manar de debò, perquè (insistim-hi) segueix sent el partit dels vençuts de la guerra. Se'l tolera i a més és útil, perquè serveix d'obstacle al desenvolupament d'alternatives d'esquerres amb aspiracions de govern (això que sembla que aquest cap de setmana vol començar a engegar Yolanda Díaz). Però, a l'hora de la veritat, el paper del PSOE (i, per extensió, dels seus socis, com és ara el cas) és plegar-se a les imposicions del PP.
No dubto de la sinceritat de Jaume Asens quan va dir que votaria amb la pinça al nas, i ni tan sols de la de Pedro Sánchez quan deia que “no li agraden” els nous granots que el PP li ha fet engolir, anomenats Arnaldo i Espejel. Això, però, només fa que la situació sigui més trista: tots sabem que l'exercici de la política, i el fet de governar, implica renúncies, però també sabem que existeix un límit que no està escrit enlloc, però que és reconeixible perquè, una vegada es travessa, es deixa enrere la mateixa raó de ser: per a què volem una esquerra que –excepte la desena de diputats que han trencat la disciplina de vot– no és capaç de plantar-se ni tan sols davant d'un xantatge com aquest passa a ser, de sobte, una pregunta pertinent. Encara més desoladors són els socialistes que es fan seu el cinisme del PP i deixen anar que sobre el mal jutge Arnaldo no pesa cap acusació ni cap procés judicial, i que això acredita la seva honestedat. Se'ls ha encomanat la idea d'impunitat que encara avui domina entre els dirigents del PP, i pensen que es poden enfotre dels ciutadans sense que això tingui cap conseqüència.
El cert és que tenir com a element central del sistema polític un partit que és hereu, dipositari i continuador no tan sols de la ideologia franquista, sinó també de la seva corrupció descarada i desvergonyida, fa impossible el desenvolupament i la consolidació d'una democràcia. Ni plena, ni mig plena, ni quasi buida. Allà on hi ha corrupció sistèmica senzillament no hi pot haver democràcia, i la penosa “renovació” del Tribunal Constitucional no ha fet més que tornar-ho a constatar.
