De l’article de Josep Aragay (Barcelona, 1889 - Breda, 1973) a La Publicidad (16-V-1920), basat en una conferència que va fer aquest pintor, ceramista i tractadista d’art. Exponent del Noucentisme en matèria de plàstica, Ors li va encarregar la direcció artística d’Almanac dels Noucentistes (1911), publicació de culte on va sortir el gravat d’Aragay reproduït aquí.
Ni la concepció moderna de la França ni la concepció moderna de la Itàlia amb les seves idees de cubisme i de futurisme no poden prendre’s formalment com a exemples. [...] Nosaltres necessitem un exemple acomplert. Un exemple que ens estimuli a complir els nostres deures com a poble renascut, no ja des del punt d’obrir la nostra personalitat política, jurídica, i militar i tot si voleu (que això podria encomanar-se a la Irlanda), sinó fins a l’extrem dels nostres deures d’esperit. Les arts plàstiques en el Renaixement dels pobles llatins hi tenen una especial preponderància, a la qual no poden renunciar de grat. Els artistes han d’ésser els constructors ideals de la ciutat, i han de sentir en el fons de la seva ànima aquest deure amb entusiasme. Perquè la ciutat és la primera obra d’art. Comença en el traçat dels carrers i places, i acaba amb l’embelliment de cada un dels seus salons i de cada una de les seves cambres. La ciutat és la primera obra plàstica on col·laboren totes les arts, fins fer-ne monument de la col·lectivitat. Això no pot resultar així casualment, sense una veritable vocació nacional. [...] Les idees estètiques del nostre Renaixement han de ser tan amples que vagin a nodrir tota la seva vida d’un extrem a l’altre, que dels temples en faci monuments i de les indústries en faci arts menors que vagin a omplir tots els mercats del món. [...] El nostre problema és el mateix que varen resoldre Atenes, Roma i Florència, totes de cara a la nostra frontera de mar; i és inútil cercar modernament un altre exemple. [...] ¿Què ha vingut després que empal·lideixi davant el concepte florentí de les Arts? Florència va realitzar per darrera vegada el retorn al veritable concepte general de la concepció plàstica capaç de fer una ciutat. [...] És el poble germà de l’altra banda de la nostra frontera marina que bressola Mallorca el bell mig com un gran vaixell que ens ha de dur aquella insuperable senyoria de la plaça de les quatre meravelles de marbre blanc. És el poble germà de la frontera blava i en ell hi ha l’exemple. [...] El Renaixement és això; no és un impuls espontani de cara a allò que és desconegut, sinó un retorn reflexiu cap a la pròpia artèria del caràcter nacional. Un retorn a la veritable concepció plàstica realment humana, aixecant-se damunt dels prejudicis i les estilitzacions bizantines. Hi ha en la concepció clàssica un fons tan humà de raó que cap especulació moderna podrà arribar al fons de la qüestió sense tornar a ell, ni cap es traurà del damunt els seus prejudicis arcaics sense anar endarrere, tal com succeí al Renaixement d’Itàlia. Estem ara, nosaltres, en el període dels bizantinismes; tornar endarrere és com anar endavant, és com seguir la norma antiga del Renaixement italià [...].
